Els caps del futbol mundial han decidit el mateix dia, que ja és decidir, que no es poden ensenyar samarretes amb missatges de cap classe, ni personals ni religiosos ni polítics, però que les dones musulmanes poden jugar els partits amb el vel posat. És conegut que jo he defensat sempre el dret de les dones musulmanes a portar el vel, perquè crec que per a moltes d'elles no és un símbol d'opressió, sinó d'identitat. Ho vaig aprendre quan una em va explicar que el vel feia que els musulmans la saludaren sempre amb un “as-salamu alaykum!” que, possiblement, sense vel no sabrien si fer. Que era, doncs, com una mena de senyal còmplice, per a entendre'ns. Que li resultava molt útil, a ella.

Des d'aquesta posició, entenc i defense sense reserves el dret de les dones musulmanes, si ho volen elles lliurement i només en aquest cas, de dur el vel. No crec que fer una batalla d'això porte enlloc i em sembla, en conseqüència, més fàcil acceptar-ho que no crear un gran problema. Irresoluble en una societat lliure com la nostra. Només en el cas que ho facen obligades pel marit o la família crec que tenim dret a intervenir-hi en contra per defensar-les.

Però no té gaire sentit, per això mateix, que el futbol prohibisca tots els missatges i permeta alhora aquest missatge evidentment religiós que és portar el vel. Això és d'una enorme incongruència. Que els jugadors, les jugadores en aquest cas, executen rituals religiosos, per exemple, quan entren al camp, és normal avui dia. A mi em pot agradar més o menys, però no hi tinc res a dir. Ara bé, deixar jugar amb el vel quan al mateix temps es prohibeixen totes les altres formes d'expressió em sembla com a mínim desafortunat.