Ja poden engegar tota la maquinària del poder per aprovar la remodelació de l'estadi, que de cap de les maneres no és la prioritat del club avui dia, per molt que s'hi hagin entestat els directius, per molt que s'hagin posat, per fi, a treballar i s'entossudeixin a aconseguir el vistiplau del barcelonisme. No, ja no és aquest el primer punt en l'ordre del dia.

De sobte, ens ha petat la crisi als nassos a Valladolid, lloc on fa quatre dies haurien guanyat sense baixar de l'autocar. I la realitat és tossuda: directiva i direcció tècnica han funcionat per inèrcia des del primer dia i no van saber com anticipar la jugada quan va plegar Pep Guardiola. Des d'aleshores, el president cessant i companyia només han pres un parell de decisions. Una, fitxar Neymar, ignorant els evidents retocs que precisava l'equip. I dos, confiar en Tata Martino, excel·lent a la sala de premsa, desbordat per les circumstàncies tan bon punt ha començat l'hora de la veritat i han petat seques. El plantejament i els canvis d'ahir a Pucela, el caos en què va convertir l'equip, desqualifiquen l'entrenador, ja criticat en la intimitat del vestidor pels seus sistemes caducs, siguin de preparació o de manifesta incapacitat per evolucionar el model, que era l'encàrrec. En sec, ja no podem defensar ni l'equip, i aquesta, francament, sí que no l'esperàvem. Deu ser que necessiten algú al capdavant que no els en deixi passar ni una i els tingui collats les 24 hores del dia, tota la temporada. Tan bon punt afluixen una mica es converteixen en un trist fantasma impossible de reconèixer, sense aquell ventall de virtuts i esplèndid estil de joc, avui ja recordats amb nostàlgia.

La remodelació de l'estadi no ha estat mai el tema més important, i ens han obligat a creure-ho. D'aquí a un mes, hi ha cita per fer confiança a un grup de responsables que, a banda d'enganyar, no han sabut fer la feina que tocava les dues últimes temporades, quan la glòria entrava en declivi davant dels seus ulls. Diuen que hi ha 60 milions per fer fitxatges i ells, amb això, no en tenen ni per començar a emprendre la renovació pendent. Aquest equip no dóna ara per títols i no caldrà mesurar forces al Bernabéu, perquè han llençat abans la lliga. Ningú dubta de l'aggiornamento de l'estadi i la necessitat d'un bon retoc. Ningú debat tampoc sobre la idoneïtat de l'esbós del projecte presentat. És el cost de les obres i del moment de fer-les, del que es tracta. Fins ara crèiem que l'equip aguantava, sòlid, la institució, però ja ho dubtem, resignats de nou al segon esglaó competitiu. Ara que cal pagar una enorme factura per la peresa prèvia, ara que es necessitaran un munt de quartos per renovar l'equip, se'ls volen gastar en l'estadi. Aquí, algú s'ha equivocat de prioritats. Tant de bo l'economia del club sigui tan sana com proclamen els responsables dels números. No sabem si la vaca donarà per a tant, camp i equip alhora. Aquesta història avança molt veloçment: la directiva, a la seva, amb la seva joguina; i la massa social, preocupada pel pobre rendiment de l'equip. Sense ni un gram de victimisme o fatalisme, quin panorama, quin exemple de prioritats equivocades. En les pròximes setmanes, les viurem de tots colors.