Crisi, en el pitjor sentit
El barcelonisme ha entrat oficialment en crisi. I no n'hi ha per a menys després de la desastrosa derrota del Barça contra el Valladolid, que lluita per evitar el descens. Aquesta és una de les lligues més incertes de les darreres temporades, en què tot i errors importants dels blaugrana, com el del partit contra el València i la desfeta a Anoeta que va desfermar totes les alarmes, el Real Madrid no ha pogut escapar-se amb garanties de la pressió barcelonista –i tampoc de l'Atlético de Madrid, que continua fent una temporada extraordinària–. Ara, però, després de la vergonyosa visita a Valladolid, el debat ja no està en les possibilitats d'un o altre equip. Perquè el Barça ha entrat oficialment en crisi. Després d'una descomposició evident que ha portat l'equip de guanyar el noranta per cent dels punts disputats en les disset jornades del 2013 –concretament el Barça es va menjar els torrons de Nadal i el raïm de Cap d'Any amb 46 punts dels 51 possibles– a aconseguir, des de la tornada de les vacances nadalenques, només disset dels trenta punts en joc, és a dir el cinquanta-sis per cent. Una reducció del rendiment de més del trenta per cent. Increïble!
Ara bé, no em sembla que la situació sigui irremeiable. I no ho dic en la línia de les declaracions de Gerardo Martino després de la desfeta a la Castella profunda. Allò que no es pot donar per perduda la lliga fins que les matemàtiques dictin sentència. Entenc que aquesta ha de ser la posició d'un entrenador, però és una obvietat, i per tant un tòpic futbolístic que deixa molt que desitjar d'un tècnic a qui tinc una profunda admiració, encara que bona part del barcelonisme social, però sobretot del barcelonisme mediàtic i mediatitzat, l'hagi rebut des del primer dia amb menyspreu. Martino s'hauria d'estalviar tòpics perquè diuen poc del seu gran nivell, que l'hauria de portar a centrar la resposta en les propostes de reactivació de l'equip.
Quan jo dic que la situació del Barça no em sembla irremeiable és perquè aquest és un equip que té alguns dels millors jugadors del món: Messi al capdavant; els altres famosos baixets que fa quatre dies eren tan lloats; Neymar, per molt que ara estigui al punt de mira de tothom; Valdés que, recordo, encara no ha marxat, etc. I, per tant, la reacció d'aquest grup en qualsevol moment és possible i la truita es pot girar, si tenim en compte que la distància en la lliga no és insalvable, que és viu en la Champions i que ja veurem què passa en la final de la copa.
Però una cosa és que malgrat el generalitzat pessimisme i desconfiança culer, jo cregui que la situació es pot capgirar i una altra de ben diferent és que això ja no evitarà la crisi, oficialitzada des de dissabte. Perquè passi el que passi en títols i resultats a final de temporada, la desfeta de Valladolid va demostrar que forçar Tata Martino a fer una determinada alineació –cal recordar la insuportable pressió després d'Anoeta– no dóna garanties. Com tampoc ofegar l'equip en l'obsessió del control de pilota que a Valladolid va ser del 75% per al Barça, i res de res. I per tant, toca una reforma estructural del projecte.
El gran error és que és a principi de temporada que s'hauria d'haver expressat la crisi, però no en el sentit negatiu actual, sinó en el de canvi i transformació. D'una manera ordenada i sense la pressió dels resultats. Deixant les coses clares d'entrada, planificant incorporacions i sobretot amb la ferma voluntat de transformar un sistema de joc que malgrat que ha donat els èxits més importants de la història blaugrana cal fer evolucionar. I sempre he defensat que Martino era, per concepte futbolístic i caràcter, un entrenador perfecte per dur-ho a terme. Ho era teòricament, fins que a la pràctica s'ha trobat cara a cara amb el famós entorn del Barça immers en una guerra que relega qualsevol interès, de club, país o persones, a l'objectiu prioritari que és la pugna partidista. Només això explica que s'hagi preferit la crítica al suport a l'equip durant la magnífica primera volta de la temporada o que es judicialitzi el club per part de tots els bàndols, fent-se servir fins i tot d'un tribunal tan simbòlic del poder espanyolista d'excepció com és l'Audiencia Nacional.
I el resultat final, amb títols o sense, és que s'acabarà fent una gran reforma de plantilla per apaivagar la crisi, a l'estil florentinista, amb fitxatges gairebé en totes les línies, sense cap tipus d'orientació per canviar l'estructura de joc de l'equip que, agradi o no, hauria de fer un canvi evolutiu. Però què hi farem, el barcelonisme sembla abonat a triar sempre el pitjor sentit de la paraula crisi, que ara, ja torna a ser oficial.