Opinió

Crisi, en el pitjor sentit

El Barça ha entrat en crisi. Ha passat de guanyar el 90% dels punts del 2013, al 56% del 2014. L'error és no haver iniciat la crisi a l'inici de temporada, però en el sentit de transformació

El bar­ce­lo­nisme ha entrat ofi­ci­al­ment en crisi. I no n'hi ha per a menys després de la des­as­trosa der­rota del Barça con­tra el Valla­do­lid, que lluita per evi­tar el des­cens. Aquesta és una de les lli­gues més incer­tes de les dar­re­res tem­po­ra­des, en què tot i errors impor­tants dels blau­grana, com el del par­tit con­tra el València i la des­feta a Ano­eta que va des­fer­mar totes les alar­mes, el Real Madrid no ha pogut esca­par-se amb garan­ties de la pressió bar­ce­lo­nista –i tam­poc de l'Atlético de Madrid, que con­ti­nua fent una tem­po­rada extra­or­dinària–. Ara, però, després de la ver­go­nyosa visita a Valla­do­lid, el debat ja no està en les pos­si­bi­li­tats d'un o altre equip. Perquè el Barça ha entrat ofi­ci­al­ment en crisi. Després d'una des­com­po­sició evi­dent que ha por­tat l'equip de gua­nyar el noranta per cent dels punts dis­pu­tats en les dis­set jor­na­des del 2013 –con­cre­ta­ment el Barça es va men­jar els tor­rons de Nadal i el raïm de Cap d'Any amb 46 punts dels 51 pos­si­bles– a acon­se­guir, des de la tor­nada de les vacan­ces nada­len­ques, només dis­set dels trenta punts en joc, és a dir el cin­quanta-sis per cent. Una reducció del ren­di­ment de més del trenta per cent. Increïble!

Ara bé, no em sem­bla que la situ­ació sigui irre­me­ia­ble. I no ho dic en la línia de les decla­ra­ci­ons de Gerardo Mar­tino després de la des­feta a la Cas­te­lla pro­funda. Allò que no es pot donar per per­duda la lliga fins que les matemàtiques dic­tin sentència. Entenc que aquesta ha de ser la posició d'un entre­na­dor, però és una obvi­e­tat, i per tant un tòpic fut­bolístic que deixa molt que desit­jar d'un tècnic a qui tinc una pro­funda admi­ració, encara que bona part del bar­ce­lo­nisme social, però sobre­tot del bar­ce­lo­nisme mediàtic i medi­a­tit­zat, l'hagi rebut des del pri­mer dia amb menys­preu. Mar­tino s'hau­ria d'estal­viar tòpics perquè diuen poc del seu gran nivell, que l'hau­ria de por­tar a cen­trar la res­posta en les pro­pos­tes de reac­ti­vació de l'equip.

Quan jo dic que la situ­ació del Barça no em sem­bla irre­me­ia­ble és perquè aquest és un equip que té alguns dels millors juga­dors del món: Messi al cap­da­vant; els altres famo­sos bai­xets que fa qua­tre dies eren tan llo­ats; Ney­mar, per molt que ara esti­gui al punt de mira de tot­hom; Valdés que, recordo, encara no ha mar­xat, etc. I, per tant, la reacció d'aquest grup en qual­se­vol moment és pos­si­ble i la truita es pot girar, si tenim en compte que la distància en la lliga no és insal­va­ble, que és viu en la Cham­pi­ons i que ja veu­rem què passa en la final de la copa.

Però una cosa és que mal­grat el gene­ra­lit­zat pes­si­misme i des­con­fiança culer, jo cre­gui que la situ­ació es pot cap­gi­rar i una altra de ben dife­rent és que això ja no evi­tarà la crisi, ofi­ci­a­lit­zada des de dis­sabte. Perquè passi el que passi en títols i resul­tats a final de tem­po­rada, la des­feta de Valla­do­lid va demos­trar que forçar Tata Mar­tino a fer una deter­mi­nada ali­ne­ació –cal recor­dar la insu­por­ta­ble pressió després d'Ano­eta– no dóna garan­ties. Com tam­poc ofe­gar l'equip en l'obsessió del con­trol de pilota que a Valla­do­lid va ser del 75% per al Barça, i res de res. I per tant, toca una reforma estruc­tu­ral del pro­jecte.

El gran error és que és a prin­cipi de tem­po­rada que s'hau­ria d'haver expres­sat la crisi, però no en el sen­tit nega­tiu actual, sinó en el de canvi i trans­for­mació. D'una manera orde­nada i sense la pressió dels resul­tats. Dei­xant les coses clares d'entrada, pla­ni­fi­cant incor­po­ra­ci­ons i sobre­tot amb la ferma volun­tat de trans­for­mar un sis­tema de joc que mal­grat que ha donat els èxits més impor­tants de la història blau­grana cal fer evo­lu­ci­o­nar. I sem­pre he defen­sat que Mar­tino era, per con­cepte fut­bolístic i caràcter, un entre­na­dor per­fecte per dur-ho a terme. Ho era teòrica­ment, fins que a la pràctica s'ha tro­bat cara a cara amb el famós entorn del Barça immers en una guerra que relega qual­se­vol interès, de club, país o per­so­nes, a l'objec­tiu pri­o­ri­tari que és la pugna par­ti­dista. Només això explica que s'hagi pre­fe­rit la crítica al suport a l'equip durant la magnífica pri­mera volta de la tem­po­rada o que es judi­ci­a­litzi el club per part de tots els bàndols, fent-se ser­vir fins i tot d'un tri­bu­nal tan simbòlic del poder espa­nyo­lista d'excepció com és l'Audi­en­cia Naci­o­nal.

I el resul­tat final, amb títols o sense, és que s'aca­barà fent una gran reforma de plan­ti­lla per apai­va­gar la crisi, a l'estil flo­ren­ti­nista, amb fit­xat­ges gai­rebé en totes les línies, sense cap tipus d'ori­en­tació per can­viar l'estruc­tura de joc de l'equip que, agradi o no, hau­ria de fer un canvi evo­lu­tiu. Però què hi farem, el bar­ce­lo­nisme sem­bla abo­nat a triar sem­pre el pit­jor sen­tit de la paraula crisi, que ara, ja torna a ser ofi­cial.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)