Diumenge es disputa una nova edició de la marató de Barcelona. Ja fa temps que, quan arriben aquestes dates i s'acosta la gran marató catalana, em ve a la memòria la meva època d'atleta i una pregunta: hauria arribat a córrer una marató si hagués nascut uns anys més tard del que ho vaig fer? Per situar-nos. Tinc 53 anys i vaig tenir llicència d'atleta pel CA Calella entre el 1973 i el 1980. L'inici de la vida universitària lluny de casa –sense poder entrenar-me amb els companys de sempre– va posar fi a la vida atlètica i després, l'atletisme en particular i l'esport en general han format part de la meva vida com a periodista, no com a practicant.

Per què em pregunto si hauria arribat a ser un maratonià si hagués nascut uns anys més tard? Perquè, a part de la retirada prematura, abans de fer els 20 anys, en aquells temps la marató era quasi inexistent. El març del 1978 es va disputar a Palafrugell la primera edició de la Marathon Catalunya –així, en anglès–, que és la segona edició en l'historial del campionat de Catalunya de marató. El primer havia estat 44 anys abans, el febrer del 1934, a Barcelona.

Durant els meus anys d'atleta vaig córrer, bàsicament, curses de cros i de 3.000 m obstacles. També vaig fer un parell de curses de 5.000 m, una de 10.000 m en pista i una de 20 km en ruta –en aquells temps tampoc no hi havia mitges maratons, les curses eren de 20 km–. Les bases per arribar a córrer la marató, estaven posades, si es por dir així. Segurament que sí, que si hagués nascut més tard i no ho hagués deixat tan aviat, hauria arribat a ser un maratonià. I per què no ho puc ser encara, amb 53 anys? Ho hauríem de preguntar al meu cos, massa acostumat al sedentarisme i bàsicament, als meus genolls, que fa molt de temps van dir prou –massa curses en pistes de terra i de cendra?–. I mira que m'agradaria córrer una marató. Córrer per la muntanya al costat dels companys els diumenges al matí o al costat de la platja els dies feiners al vespre no era un sacrifici. Tampoc un plaer, siguem honestos. Córrer és patir, encara que t'agradi.

I mentalment, hauria aguantat córrer durant 42,195 km? També cal una preparació. L'estiu del 1980, quan vaig fer la meva millor marca en els 5.000 m, vaig poder comprovar la importància de la força mental. En el primer quilòmetre, ens van cantar el temps de pas: “3 minuts”·. Jo tenia una marca de 17:30 i anava a ritme de 15:00! Segur que el meu cos no estava per fer 15 minuts en els 5.000 m, però sí per baixar bé dels 16. El meu cervell, en sentir “3 minuts” no va respondre correctament. El cos volia i el cap no li va deixar. Estava en forma, en aquelles setmanes també vaig rebaixar en 31 segons la marca en els 3.000 m obstacles –de 10:48 a 10:17– i vaig acabar els 5.000 m en 16:48, 42 segons de millora que encara tenen un gust agredolç.