Dissabte passat es va viure a Valladolid un capítol per a la història, en un club que està superant els fets més surrealistes i no en positiu. No em refereixo als 12 triples i 41 punts que va anotar Jacob Pullen, que tenen molt i molt mèrit i que superen els d'un mite com el brasiler Òscar Schmidt, que n'havia anotat 11 fa vint temporades. L'acció més sorprenent va ser quan Pullen va anotar el triple número 10, després l'11 i després el 12, i el seu defensor, Daniolo Andjusic, li va tocar la mà i li va donar un cop al cap com dient: “Que gran que ets.” Em va semblar lamentable. I això que és serbi, una nacionalitat de la qual, en l'esport, tenim molts exemples que per guanyar fan el que sigui. Andjusic felicitava Pullen quan li estava oferint un recital als morros. El que em sorprèn és que el tècnic català del Valladolid, Ricard Casas, que va assegurar que a ell no n'hi haurien fet 12, no tingui encara una depressió. Va dir que a ell no li haurien anotat mai 12 triples perquè abans hauria trencat el braç al rival o hauria estat eliminat per faltes.

Però res ja no ens sorprèn, malauradament, del Valladolid. Ahir el club va fer oficial que el seu base Jason Rowe ha arribat a un acord per rescindir el contracte. Això traduït vol dir que el jugador, fart de no cobrar, ha demanat que l'alliberin del seu contracte i el club ho ha fet de molt bon grat. El problema és que Rowe no és el primer jugador que és donat de baixa. També ho han estat Antonio Porta, Panagiotis Vasilopoulos, Luther Head, Drew Viney, Melvin Sanders i Akeem Wright. El Valladolid està esperant baixar per recuperar els diners de compensació de descens que té establert l'ACB. Però si fos per mi ja fa temps que hauria expulsat aquest club. És una vergonya per a la competició. I que els seus jugadors felicitin durant el partit el seu rival quan fa 12 triples i 42 punts és una vergonya pel poc amor propi i per la falta d'orgull d'alguns jugadors de l'ACB actual.