Fa poc més d'un mes i no pas en una altra vida, era l'equip simpàtic, senzill i tendre que tothom volia adoptar. Amb quatre euros i tres rals, l'Iberostar Tenerife s'havia classificat per jugar la copa en la seva segona temporada en la Lliga Endesa. I a propòsit de l'efemèride –enguany, encara insuperada per cap altre equip–, molts van descobrir que era la modèstia i el sentit comú el que havia portat l'equip groc-i-negre fins a Màlaga. I el talent i la classe per jugar a bàsquet, és clar, malgrat que d'això molt pocs dels que l'havien descobert se'n va voler adonar –insensatesa reforçada pel 102-60 encaixat en els quarts de final contra el Barça, oportunitat que els pusil·lànimes no van deixar escapar per reivindicar que altres equips mereixien ocupar el seu lloc en el torneig.

De tot això en fa poc més d'un mes i no pas en una altra vida, dèiem, perquè ara a l'equip simpàtic, senzill i tendre pocs l'esmenten si no és per remarcar que fa vuit partits seguits de lliga que perd. I que d'aquell 9-5 que acreditava el 3 de gener ha davallat fins al 9-13 actual, balanç que l'aboca a passar moltes angúnies d'aquí al final de la temporada. El que fa al cas pel tercer pressupost més magre de la categoria, el pes de la gravetat dels nostres dies, el del diner, en termes d'un Newton qualsevol robat al temps.

En l'apogeu de la nit, amb les proves de so superades i a punt de sortir a ballar al centre de la pista, el Fenerbahçe va venir, va pagar i es va emportar Sekulic, el màxim anotador (17,7) i rebotejador (7,1) de l'equip, el més valorat de la lliga (21,3). Inactiu des de feia mesos, Lazaros Papadopoulos va arribar per ocupar el seu buit, però ell i el club van veure que els seus genolls no suportaven les exigències del guió. Dies després, a la pista del Madrid totpoderós i que juga com els àngels i que és omnipotent i tota la pesca, l'equip manava 54-59 al final del tercer quart i ho feia sense Richotti, el tercer anotador del grup (11,4), lesionat en un turmell en el segon quart. I dissabte passat, contra l'Estudiantes, l'Iberostar va perdre el partit després de dues pròrrogues i també Saúl Blanco, que aquell dia va acabar amb 25 punts, 13 rebots, 6 assistències i 40 de valoració, per culpa d'un trencament fibril·lar en un bessó. Blanco, el segon anotador (13,3) i que, contra els de Txus Vidorreta, va sintetitzar l'esdevenir actual de l'equip illenc. Amb 93-96 tres segons abans del final, va rebre falta i amb un 6/6 des dels tirs lliures botava disposat a tirar el setè. A llançar-lo i a anotar-lo, per després fallar el segon i agafar el rebot i fer un Oleson-Erden-Dorsey. Però va errar el primer i, tot i tirar-lo a fallar, va anotar el segon, condemnant amb l'encert el seu equip a la derrota. Ja ho saben, les di-nà-mi-ques.

I aquí estem, senyors, a dos dies de visitar el Fuenlabrada, un rival directíssim (7-15), sense el primer ni el segon anotador i amb el tercer reincorporat però encara tocat. Amb un joc interior format per Fajardo (1976), Chagoyen (1977), Juanpi (1983) i Sikma (1989) i amb vuit derrotes seguides a l'estómac. Dues més que les sis amb què l'equip es va estrenar en la categoria l'any passat, però encara a quatre de les dotze que va enfilar entre l'octubre del 2005 i el febrer del 2006 quan era a la LEB 2.

Ni trenta, ni seixanta, ni noranta: 110 dies perdent en els quals ni Félix Hernández, ni Santiago Cacho, ni Aniano Cabrera, president, vicepresident i director esportiu, van pensar a posar un llaç a Alejandro Martínez, l'entrenador. Creien en ell, en el seu caràcter i en la seva idea del joc, ofensiva i sustentada en les essències del bàsquet: en el passar, en el driblar i en el tirar. Hi van confiar aleshores i ho han tornat a fer ara, deu temporades després de nomenar-lo entrenador, conscients de les circumstàncies i de la realitat, renovant-lo per dues temporades més. I, venturosos nosaltres, podrem assistir així a un saludable exercici de sentit comú, que tanta falta fa en aquest món d'interessos pervertits que s'edifica amb un esprai tòxic en una mà i una retallada del calibre 22 a l'altra.