El Barça ja és en els quarts de la final de la lliga de campions i la notícia s'agraeix perquè darrerament el club només ha viscut de despropòsits. En l'àmbit esportiu, la victòria de dimarts contra el Manchester City suposa l'entrada d'aire fresc, com a mínim, fins diumenge. Només fins diumenge? Sí, i aquest és el problema. El Barça-Osasuna de la vint-i-vuitena jornada de lliga tornarà a avaluar l'estat d'aquest equip que cada dia s'allunya una mica més del que s'havia construït a còpia de creure en una metodologia única i exclusiva que havia convertit l'entitat en la referència mundial. Per als amants d'aquesta filosofia, entre els quals m'incloc, és trist dir-ho, però el Barça és a prop de convertir-se en un club més.

La passivitat de l'entitat en aquest sentit no fa preveure un camí cap a l'optimisme. Tots els moviments assenyalen el retorn cap allò que ja coneixem i que va fer viure el Barça en la més dura de les mediocritats. Sembla difícil igualar els resultats i l'admiració mundial del dream team de Johan Cruyff, l'entrenador que es va atrevir a instal·lar la idea al futbol professional del club i, per suposat, els de Pep Guardiola i el seu meravellós equip, potser el millor de la història del futbol. S'accepta que és difícil, però no està escrit enlloc que sigui impossible. Del que es tracta és de definir d'una vegada cap a on ha d'anar el club en l'àrea esportiva.

Com és habitual en aquesta junta directiva, el futbol va en la direcció contrària a la que indicava el seu programa electoral. L'equip, avui, està millor o pitjor que quan el van rebre de l'anterior govern? Com que no hi ha debat i l'objectiu de qualsevol directiva és deixar el club en millors condicions que quan va arribar, estarem d'acord que el cal és prendre les decisions justes per encertar i tornar a ser els millors. El projecte revengista de Sandro Rosell, lamentablement, també ha afectat el futbol, i per això en aquest instant ens trobem en un punt tan conegut pel barcelonisme en tantes altres èpoques: l'equip depèn del rendiment de l'estrella de torn, de les circumstàncies del dia i de la conjunció astral per aconseguir l'èxit. L'equip no està treballat; no és compacte i, per tant, és poc fiable; pot aparèixer i fer un bon partit contra els grans i desaparèixer i perdre-ho tot contra els equips petits; depèn de les alineacions i, segons aquestes, de l'autogestió dels futbolistes a la gespa. És a dir, allò del meló per obrir cada dia de partit. I l'aficionat, que s'adona del que passa, ha de tornar a aprendre a ser feliç només amb el resultat. L'orgull del joc i la seva estètica i, també, de sentir-se diferent és un sentiment que, a poc a poc, s'ha de fer a la idea que morirà. O que s'està morint... si és que ningú no hi fa res.

Les conduccions de Leo Messi, que tornen a ser massa habituals, són l'exemple del que s'està perdent. I els rondos hipnotitzadors abans de la picada mortal ja no depenen del mètode, sinó que juguin o no tots els baixets (que són els que de veritat creuen el que estan fent). I de la pressió que provocava el pànic, d'allò que Gerardo Martino va anunciar que venia a recuperar quan va arribar al Barça, no se'n tenen notícies. L'equip s'està apagant a còpia d'allunyar-se del pla de la mateixa manera que el Barça com a institució, sense projecte ni discurs, se'n va endur pel davant l'expresident Rosell i dificulta el caminar del president Bartomeu. I tot a poc a poc, que és la manera més dolorosa de patir el final del cicle.

Calen respostes a aquesta situació. Si no els agrada aquest futbol o simplement creuen que no es pot portar a terme que en plantegin un altre, que l'expliquin, el desenvolupin i, és clar, que fitxin futbolistes per fer-lo realitat. L'entrenador, el Tata, ja és aquí i recordem que la idea és renovar-lo i que es quedi fins al 2016. Les diferents filosofies, la seva i la de la majoria dels seus jugadors, no casen i, per tant, o l'una o l'altra. Si és una, sobra l'entrenador, i si és l'altra, sobren molts futbolistes. Que decideixi el club, però que decideixi. L'immobilisme mata.

Respecte al país, esperem l'inici del següent cicle, el de la llibertat, el de la il·lusió, el de poder ser nosaltres. I tenim pressa.