Abans de veure el Barça jugar magníficament al futbol contra el City, havia carregat les piles de l'esperança visitant la petita mostra sobre el futur Camp Nou i l'anomenat espai Barça. Parlo d'esperança i il·lusió perquè entenc que ara farem el que fa anys s'havia d'haver fet: adequar unes instal·lacions per a un club que ha sabut situar-se entre els més importants del món.

Crec que el nou projecte desfà els nusos gordians per al creixement del club: el Miniestadi i el Palau Blaugrana. No hauria de ser possible que mantinguem una instal·lació esportiva al centre de la ciutat on acudeix cada cop menys gent cada quinze dies, per la mediocre lliga, i, en canvi, tinguem un pavelló insuficient per a les necessitats de les seccions. S'ha d'obrir l'anomenat espai Barça a la ciutat i situar el Camp Nou a les necessitats actuals. Un Camp Nou vell, incòmode fora mida per a l'espectador, amb seients estrets i amb escales pertot arreu que semblem conduir cap al cel, un ordre i disseny que evidencia un sentiment de classe, una concepció estratificada de la societat pròpia dels anys cinquanta, en què el poderós mostra el seu estatus diferenciat de la resta. Només cal veure el tracte arquitectònic que té la tribuna, element que subratlla el poder de la burgesia i els fabricants envers la gran massa social dels homes i les dones normals i corrents, els seus empleats.

El pitjor de tot és la inacció basada en la malfiança envers els nostres dirigents. Mai no tindrem una directiva que ens faci el pes a tots, però crec que cal actuar, no sigui que se'ns escapi el tren de la competitivitat. Aquesta directiva, no l'actual president, va guanyar les eleccions amb un 60% del vots en què la remodelació del Camp Nou era un dels punts importants del seu programari. Per tocar el cel hem de saltar. Ara no m'estic d'escriure allò que la prudència no ens faci traïdors.