L'infern pot esperar
la situació actual per pecats propis, com va dir ahir Martino, però ha deixat enrere l'infern i els genets de l'apocalipsis
ja cavalquen
cap a Madrid
Que Messi ha decidit que aquesta temporada no està tot escrit ni decidit respecte al Barça i que, tot i que no sé si ho aconseguirà, està disposat a liderar aquest equip per contradir les teories del catastrofisme és un fet constatable veient els partits de la tornada de Champions contra el Manchester City i el d'ahir contra l'Osasuna en la lliga. El crac argentí està en plena fase de demostració que almenys pel que fa a ell, i a les aspiracions blaugrana, el canvi climàtic futbolístic és una fal·làcia i l'apocalipsi que tanta gent del barcelonisme i d'altres colors pronostiquen no és res més que una aspiració lògica, però a hores d'ara simple aspiració, d'aquells que voldrien fer realitat l'ocàs d'aquest equip o bé perquè són rivals des de fora, o rivals des de dins.
Ara, després que l'Osasuna hagi pagat els plats trencats i amb golejada (7-0), el Barça encara el partit decisiu, el del Santiago Bernabéu. I és allà on caldrà veure si el Dragon Khan en què s'ha convertit l'emotivitat blaugrana arriba al màxim exponent o decau fins a desplomar-se a l'estil dels moviments borsaris en els pitjors anys de la crisi econòmica.
Passarà el que hagi de passar, però a ningú se li escapa que el Barça hi arriba amb les piles posades i amb una empenta que comporta a Florentino Pérez més tremolors que els que el seu famós dipòsit de gas Castor ha provocat a la pobra gent de les Terres de l'Ebre. Perquè el manaire dels blancs sap que una derrota dels d'Ancelotti li pot suposar una suspensió d'obres pitjor que la que la seva empresa ha estat a punt de provocar al canal de Panamà. I que aquest Barça, si a Messi se li posa entre cella i cella, es pot endur tres puntets capitals i tornar a posar la lliga més escalfada que les calderes de Pere Botero. Tota una evidència, encara més després de veure com va haver d'arrossegar el Real Madrid la pilota per aconseguir una trista victòria contra el Màlaga. Una victòria que si hagués estat protagonitzada per Martino generaria autocrítica a vessar.
Tres punts capitals els que es disputaran aquest cap de setmana en el clàssic dels clàssics. I tres punts capitals els que el Barça va sumar ahir contra l'Osasuna en una nova reconciliació amb l'afició culer. Perquè una nova ensopegada contra els navarresos hauria volgut dir penjar a la porta del Camp Nou el cartell que regia a la porta de l'infern de la Divina comèdia: “Perdeu tota esperança.”
Afortunadament la tarda de diumenge –futbol dominical a les cinc!, com quan era en blanc i negre– va ser satisfactòria a dojo. I esperem que també premonitòria del que ha d'aconseguir l'equip català en la recta final de la temporada. Però enmig de tanta eufòria no oblidem que també són capitals els pecats que tan bé descriu Dante Alighieri en l'esmentada obra. I que en bona part la situació del Barça, com va dir ahir Tata, és fruit dels pecats propis.
La peresa mostrada pels jugadors en el desastrós partit de Valladolid. La ira de l'entrenador cada cop més pronunciada en respondre les lògiques preguntes periodístiques en aquest moment del curs. La gola que fa que s'empatxin amb una golejada de set dianes contra l'Osasuna, però que després, afartats, perdin punts preciosos com els d'Anoeta. L'avarícia que alguns semblen tenir preocupant-se més dels seus negocis de màrqueting que del rendiment futbolístic. L'enveja d'aquells que tenen la cobdícia d'optar al poder blaugrana encara que sigui a costa del fracàs de l'equip. La supèrbia amb què s'han pres determinades decisions des de l'actual cúpula del poder blaugrana i la luxuriosa reacció de jugadors cada cop més pendents de la seva imatge corporal que del necessari manteniment de la bona forma física. I encara rai que Sant Tomàs d'Aquino en va suprimir la vanaglòria. Tots ells són pecats que han portat l'equip a la situació en què està, tot i el seu gran potencial. I jo no he estat mai partidari de l'exacerbació maniquea de les virtuts contraposades en l'etapa guardiolista: allò de la paciència, benevolença, humilitat, diligència, etc. En aquest món del futbol negoci, el discurs dels valors comença a cansar una mica. Però això no vol dir que no s'hagi d'aprendre dels errors i recuperar algunes bons costums.
En tot cas, el Barça aparca el discurs apocalíptic i més aviat compta amb els quatre genets de l'apocalipsis encarnats en Messi, Iniesta, Alexis i Pedro –amb Tello a la recambra, i en espera que Neymar trobi el camí de Déu– que auguren la devastació al Bernabéu. Perquè és veritat que els pecats blaugrana existeixen, però a hores d'ara, l'infern pot esperar.