Conseqüència del joc
que està plenament integrat
en el sistema
Una de les preocupacions que provocava el Barça actual era quan la possessió de la pilota era manifesta i, en canvi, el gol es produïa sovint en una jugada individual. Resultava que el teva-meva, tan habitual, s'oblidava de crear les ocasions. Sembla ara que els jugadors ho hagin també percebut i, contra l'Osasuna, quasi tots els gols no van ser altra cosa que la conseqüència de la darrera jugada. Si el Barça manté aquesta línia serà imbatible. És clar que l'Osasuna és més vulnerable que no pas els rivals multimilionaris del Barça i el que aquell dia es va aconseguir no serà extensible al partit del Bernabéu ni amb un rival fort en la Champions, amb l'afegitó que tal vegada l'entrenador no repetirà els mateixos tres davanters.
Això planteja el dilema de si l'entrenador se sent prou lliure per fer l'equip que li dóna la gana o és deutor de l'obligació de fer equilibris en una plantilla complexa i de jugar a favor dels fitxatges espectaculars del club. Un entrenador que va caure en un equip fet i que sabem com el gestiona i se'n surt, però que no sabem per quin joc apostaria si li haguessin donat un equip a mig fer, amb fitxatges encara possibles. L'enrenou que acompanya la continuïtat de Gerardo Martino, que és lògic que no prengui la decisió de si segueix o no fins que hagin acabat les competicions, fa pensar en els possibles Barça que es podrien construir.
Sembla raonable que un dels plantejaments en començar la pretemporada fos, quan encara es comptava amb Vilanova i amb la incertesa de la seva salut, pensar en un nou entrenador. Per afinitats i convicció de l'aleshores president un candidat hauria pogut ser el seleccionador del Brasil, Scolari. La probable figura del conjunt era el brasiler Neymar i, per tant, calia fitxar-lo abans que es consagrés del tot i el seu cost passés d'estratosfèric a sideral. Tot semblava anar per aquí i amb la conseqüència que, si no hi encaixava, es podia traspassar Messi i fornir substancials recursos per reduir el deute del club i possibilitar l'inici de la remodelació de l'estadi. Aquesta operació significava apostar per un nou Barça i tallar de manera definitiva amb les herències de l'època anterior. La baixa de Vilanova ho va fer trontollar tot. Ara, tot són incògnites. Caldrà decidir si el Barça fa esforços titànics per seguir sent competitiu en un món futbolístic desbocat i per jugar amb clubs que reben finançaments difícils d'entendre i de contrapesar amb una simple gestió racional, o bé agafa una altra via que pot ser doble: a) mantenir la filosofia Cruyff que és la de tenir un crac, algun jugador notable d'altres procedències i la base amb jugadors del planter o b) conscienciar-se dels temps que vivim i fer un equip ben pagat (amb un milió d'euros l'any o arribant a dos per jugador, podria fer-se una bona plantilla), però que pel joc col·lectiu fomentat per un entrenador adient pogués seguir pugnant pels primers llocs.
Un servidor, espartà i cooperativista, no hi ha dubte que optaria per aquesta via regenerativa i em trauria de sobre el llast de tots els que es creuen bons amb la corresponent jungla d'intermediaris. La llista d'entrenadors partidaris d'aquest estil col·lectiu podria ser llarga: des dels exbarcelonistes Frank de Boer, Laudrup, Valverde i Lopetegui fins als que ho intenten bravament en equips de possibilitats limitades com el mateix Eusebio, Òscar Garcia, Paco Jémez, Miguel Álvarez... Guardiola no hi cabria, amb els fitxatges encertats i errats que va assumir vol dir que ja no té remei, que està plenament integrat en el sistema. I Gerardo Martino? Caldria saber si per a l'home que públicament es va escandalitzar amb el fitxatge de Bale –i suposo que interiorment amb el fitxatge de Neymar i totes les renegociacions milionàries dels actuals cracs en actiu– una aposta d'aquestes entraria en els seus plans.