Pels que comencem a tenir una edat i som seguidors del bàsquet, és inevitable passar el dia de Sant Josep sense recordar que tal dia com ahir tant el Joventut, el 1981, com el Barça, quatre anys més tard, van estrenar el seu palmarès de títols europeus. Ho recordava ahir la secció “Avui fa...” amb què Jordi Camps ens fa memòria cada dia en aquesta mateixa pàgina. Particularment, la primera copa Korac de la Penya va lligada, enguany més que mai, al record de Manel Comas, l'entrenador d'aquell primer
èxit continental verd-i-negre i que, pel fet d'haver exercit també molts anys de comentarista en diversos mitjans, ha deixat com a llegat unes quantes sentències que tant són un manual de bàsquet com un retrat del tècnic català mort el juny passat. D'aquella final al Blaugrana amb el Carrera de Venècia, el Xèrif té dues frases lapidàries. Una, rememorant el moment que, amb Margall, Delgado i Santillana eliminats per faltes, va haver de fer jugar un joveníssim Jordi Villacampa, júnior de 17 anys que aquell curs havia debutat al primer equip: “Més que calmar-lo el vaig haver de reanimar, perquè en dir-li que sortia es va posar blanc com el paper de fumar.” I l'altra, dita cap a finals dels anys noranta en un col·loqui de gran cartell i escassa audiència que va reunir alguns tècnics que havien guanyat títols amb la Penya, entre ells Obradovic, Alfred Julbe i Manel Comas, autor de les intervencions més sucoses. En una, va desvetllar que aquella tarda de Sant Josep que Badalona recorda per la miraculosa cistella de Joe Galvin que va forçar la pròrroga, ell la tenia també gravada per un altre fet, no de guany sinó de pèrdua: “Entre les sacsejades i les abraçades d'alegria, em van caure mil peles que duia a la butxaca i ja no les vaig trobar. Si algú les té, que me les torni.” Geni i figura dels que es troben a faltar. I que ve de gust recordar l'endemà del primer Sant Josep que, tot el que va perdre, segur que per fi ho ha trobat.