Insis­teix Miquel Sellarès en el seu dar­rer lli­bre Cons­truint un estat nou en la rellevància ombrívola de la llotja del Ber­nabéu, ja no només en les grans deci­si­ons polítiques i econòmiques que es pre­nen a Espa­nya, sinó en les con­ne­xi­ons amb la quinta columna que hi ha a Cata­lu­nya con­tra el procés sobi­ra­nista. També parla del segui­ment que fan els ser­veis d'intel·ligència espa­nyols, si se'n poden dir així, a qual­se­vol per­sona que tre­ba­lli en l'ano­me­nat procés, cada vegada més kafkià. Con­tra això estem des­pu­llats. Una mà a cada ou i un lliri a cada mà. Par­lar d'un ser­vei de con­tra­es­pi­o­natge català és ara mateix un exer­cici lite­rari que exi­geix gran ima­gi­nació i talent. Amb tot, la pròpia i congènita matus­se­ria dels Mor­ta­de­los que cir­cu­len per alguns des­pat­xos del CNI cor­ro­bo­ren que efec­ti­va­ment els nos­tres telèfons estan inter­vin­guts fins a l'última tecla.

El tri­omf, ni que sigui en les enques­tes i en les mani­fes­ta­ci­ons al car­rer, de la Via Cata­lana és un calc del que va pas­sar, ara que pre­ci­sa­ment ve un altre clàssic, entre el Barça i el Madrid a par­tir del 2008, quan Guar­di­ola (que per a més inri també era sobi­ra­nista) es va fer càrrec de l'equip i va començar a gua­nyar títols a cabas­sos davant la impotència del poder econòmic, mediàtic i polític de la capi­tal espa­nyola, que també des de lla­vors (i no és coin­cidència) va començar a per­dre la seva bata­lla con­tra la marca Bar­ce­lona. La marxa de Guar­di­ola no va fre­nar l'ímpetu a Madrid per mini­mit­zar una vegada per totes l'ascendència i la influència del Barça en el mer­cat glo­bal. Això es va tra­duir, per exem­ple, en la sig­na­tura de l'acord amb Qatar, que Flo­ren­tino ja va inten­tar sabo­te­jar,i en el traspàs de Ney­mar, les con­seqüències del qual són ben cone­gu­des. De la dimissió de San­dro Rosell només cal afe­gir les sos­pi­tes expli­ci­ta­des en públic pel pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Poca broma.

I jus­ta­ment dimarts, el peri­o­dista José Anto­nio Abellán expli­cava al diari Sport com s'ho fan Flo­ren­tino, sense citar-lo, i tres influ­ents mit­jans més per cons­pi­rar cada dia con­tra el Barça. No és cap nove­tat. Guar­di­ola, en el seu famós dis­curs d'“el puto amo” ja va denun­ciar dins les entra­nyes del Ber­nabéu com la cen­tral lec­hera movia els fils per ender­ro­car el símbol en què s'havia con­ver­tit l'equip de Messi, Xavi, Ini­esta i com­pa­nyia. El mateix Abellán, i això és el més interes­sant de l'arti­cle, es pre­gunta si el Barça té algun ser­vei de con­tra­co­mu­ni­cació per fer front a tota aquesta pro­pa­ganda. En els temps de Laporta i Guar­di­ola no va fer falta, perquè ells dos es bas­ta­ven i de sobres davant una allau que va incloure, recor­dem-ho, el villa­rato, con­cepte que es resu­mia en la idea que el millor equip de la història del fut­bol modern ho gua­nyava tot gràcies als àrbi­tres. És com dir que una con­sulta és anti­de­mocràtica. I la gent vinga a empas­sar-s'ho. Els mit­jans no modu­len els seus mis­sat­ges a través dels fets reals, sinó que modu­len els fets reals a través dels seus mis­sat­ges. L'obser­vació neu­tra de con­flic­tes com els que he citat pot ser, fins i tot, una cosa diver­tida, mate­rial d'anàlisi per a sociòlegs i psi­quia­tres. El pro­blema és quan l'obser­va­dor hi està impli­cat i veu que està per­dent la par­tida. Lla­vors no fer res deixa de ser una opció.