Insisteix Miquel Sellarès en el seu darrer llibre Construint un estat nou en la rellevància ombrívola de la llotja del Bernabéu, ja no només en les grans decisions polítiques i econòmiques que es prenen a Espanya, sinó en les connexions amb la quinta columna que hi ha a Catalunya contra el procés sobiranista. També parla del seguiment que fan els serveis d'intel·ligència espanyols, si se'n poden dir així, a qualsevol persona que treballi en l'anomenat procés, cada vegada més kafkià. Contra això estem despullats. Una mà a cada ou i un lliri a cada mà. Parlar d'un servei de contraespionatge català és ara mateix un exercici literari que exigeix gran imaginació i talent. Amb tot, la pròpia i congènita matusseria dels Mortadelos que circulen per alguns despatxos del CNI corroboren que efectivament els nostres telèfons estan intervinguts fins a l'última tecla.

El triomf, ni que sigui en les enquestes i en les manifestacions al carrer, de la Via Catalana és un calc del que va passar, ara que precisament ve un altre clàssic, entre el Barça i el Madrid a partir del 2008, quan Guardiola (que per a més inri també era sobiranista) es va fer càrrec de l'equip i va començar a guanyar títols a cabassos davant la impotència del poder econòmic, mediàtic i polític de la capital espanyola, que també des de llavors (i no és coincidència) va començar a perdre la seva batalla contra la marca Barcelona. La marxa de Guardiola no va frenar l'ímpetu a Madrid per minimitzar una vegada per totes l'ascendència i la influència del Barça en el mercat global. Això es va traduir, per exemple, en la signatura de l'acord amb Qatar, que Florentino ja va intentar sabotejar,i en el traspàs de Neymar, les conseqüències del qual són ben conegudes. De la dimissió de Sandro Rosell només cal afegir les sospites explicitades en públic pel president de la Generalitat. Poca broma.

I justament dimarts, el periodista José Antonio Abellán explicava al diari Sport com s'ho fan Florentino, sense citar-lo, i tres influents mitjans més per conspirar cada dia contra el Barça. No és cap novetat. Guardiola, en el seu famós discurs d'“el puto amo” ja va denunciar dins les entranyes del Bernabéu com la central lechera movia els fils per enderrocar el símbol en què s'havia convertit l'equip de Messi, Xavi, Iniesta i companyia. El mateix Abellán, i això és el més interessant de l'article, es pregunta si el Barça té algun servei de contracomunicació per fer front a tota aquesta propaganda. En els temps de Laporta i Guardiola no va fer falta, perquè ells dos es bastaven i de sobres davant una allau que va incloure, recordem-ho, el villarato, concepte que es resumia en la idea que el millor equip de la història del futbol modern ho guanyava tot gràcies als àrbitres. És com dir que una consulta és antidemocràtica. I la gent vinga a empassar-s'ho. Els mitjans no modulen els seus missatges a través dels fets reals, sinó que modulen els fets reals a través dels seus missatges. L'observació neutra de conflictes com els que he citat pot ser, fins i tot, una cosa divertida, material d'anàlisi per a sociòlegs i psiquiatres. El problema és quan l'observador hi està implicat i veu que està perdent la partida. Llavors no fer res deixa de ser una opció.