Segurament la lectura ràpida del clàssic de diumenge són faves comptades: el Madrid guanya per sistema i el Barça dubta. Fins i tot quan no acaben de rutllar, els blancs tiren endavant els partits amb suficiència, com la setmana passada a Màlaga. Els blaugrana, per contra, fluctuen entre una crisi existencial i moments de grans reminiscències que atenuen un foc que ja està encès i que amenaça d'acabar estenent-se tard o d'hora. Valladolid, Sant Sebastià, la visita del València al Camp Nou i fins i tot golejades favorables contra el Sevilla i l'Almeria suposen una rèmora per a l'optimisme d'un equip que aquest 2014 ha deixat escapar 13 punts dels 33 en joc. El Madrid fa 31 partits que no perd.

Massa sovint, per una inèrcia inevitablement humana, i jo el primer, ens agafem amb força a les dinàmiques per trobar una explicació al que pot passar. Per predir un esport que és impredictible. Si fos així, la temptació de posar un u en la travessa de diumenge seria quasi irrenunciable, i les probabilitats de completar un ple al quinze serien molt més tangibles que de costum. El Madrid és el líder, necessita pocs arguments per guanyar partits i l'ambient que respira des de fa dies l'ajuda a preparar millor el compromís. Segurament, podem concebre que és el favorit. Apostar un euro a la victòria madridista és recompensat amb 2,20 euros per les cases d'apostes, mentre que apostar pel Barça eleva la recompensa a 3,10 euros.

Tot i això, m'atreviria a dir que les hores prèvies al partit han de ser molt més estressants per a Carlo Ancelotti que per a Tata Martino. Per una simple qüestió ideològica, escollir un camí. L'argentí agradarà més o menys, haurà tingut més o menys encerts en els plantejaments dels partits –sota el meu punt de vista només el de Sant Sebastià exerceix una influència negativa en l'equip–, però sap perfectament quin ha de ser el rol que ha d'assumir el seu equip contra el Madrid i contra qualsevol rival i transmetre la idea als futbolistes no és cap preocupació, perquè se la saben de memòria. Des de fa temps, i fins i tot ara que sembla més vulnerable, el Barça té una jerarquia ideològica, la capacitat de condicionar els grans partits fins i tot abans que es comencin a jugar. I és aquí on Ancelotti té tot un dilema. Com surt a jugar? L'únic precedent que tenim fins ara va ser força traumàtic per a l'italià, que es va deixar influir en excés pel rival i va acabar confonent el seu equip, ubicant Sergio Ramos al mig del camp sense haver-ho treballat com cal. I quan un no és capaç de comunicar un pla d'acció al seu equip, està cavant la seva pròpia tomba. En certa mesura li ha passat el mateix a Manuel Pellegrini, quan va difondre de viva veu que el seu Manchester City era capaç de tutejar el Barça i va acabar plantejant una cosa totalment diferent.

Tinc prou arguments per discutir-li la pilota? Serà el Barça pesat i lent de capítols recents o l'equip fluid de les grans ocasions? Si és així, millor tapar forats i buscar el contraatac? Mourinho mai va tenir dubtes ni contemplacions, es va atrinxerar i quasi sempre va competir. A Ancelotti en teoria l'han cridat per refinar el paladar del Bernabéu, però el que més li convé és un atac de romanticisme o la via més pragmàtica? En cap dels dos casos té l'èxit garantit, però és important que defineixi clarament el sender que tria.