Hi havia un temps a can Barça (que em fa l'efecte que tornarà aviat) en què l'èxit de la temporada depenia en gran mesura de l'estrella de torn. Si s'alineava amb els astres, el partit sortia bé. I si això passava, moltes vegades el Barcelona fins i tot podia guanyar un títol. La veritat és que passava poc sovint, tot i que la llista de cracs vestits de blaugrana ha estat sempre d'autèntic luxe. Un any hi havia un entrenador d'un país qualsevol que portava un compatriota, i la temporada següent es canviava de tècnic, de nacionalitat i de gust pel futbol. El resultat acostumava sempre a ser el mateix, és a dir, un fracàs de futbol, de rendiment de l'estrella i de títols. La indefinició futbolística i el poc rigor directiu van marcar una època massa llarga en el barcelonisme. Potser per culpa d'això el tarannà del culer és el que és.

Johan Cruyff va patir com a jugador blaugrana la situació abans plantejada. I ell va posar les bases (quan va ser contractat com a tècnic l'any 1988) perquè mai més cap futbolista hagués de viure aquest sentiment de frustració. Josep Guardiola i tot el barcelonisme van tocar el cel gràcies, segurament, a l'exhibició futbolística del considerat per quasi tothom com el millor equip de la història. Es tractava, en essència, de reunir-se al voltant de la pilota a partir d'una concepció coral del futbol posant tot el talent possible a la línia de mitjos i fent ample el camp per trobar més vies obertes per atacar. El futbol ofensiu, reforçat amb una pressió asfixiant, portava el rival a no poder sortir del seu camp. Per estètica i resultats, el Barça es va convertir en la referència mundial del sector.

És evident que tanta perfecció és difícil de perpetuar, sobretot perquè es fa molt poc perquè així sigui. Futbolísticament, els clubs del món ja miren cap a un altre costat i Neymar, si m'ho permeteu, exemplifica el problema. El brasiler és tot talent i es troba més còmode expressant de manera individual la seva concepció del futbol. Seria un meravellós jugador per al passat... que pateix com pocs el present. El Barça, a través de la possessió i el joc de posició, treballa col·lectivament per a l'èxit final i cada jugador té unes obligacions moltes vegades mecanitzades gràcies a la repetició durant tants i tants anys de treball a la base. Per això, ja des de fa molt temps, els nanos del planter triomfen, i els jugadors vinguts de fora necessiten temps per a l'adaptació. David Villa, internacional contrastat, demanava consells a Pedro, jugador amb menys trajectòria i cartell, per conèixer ràpidament els secrets del mètode Barça.

El rendiment de Neymar preocupa perquè en comptes d'anar de menys a més el brasiler porta exactament la direcció contrària. De fet, al carrer hi ha dubtes sobre si diumenge ha de sortir des de l'inici al Bernabéu o si seria, en un hipotètic cas, titular en la final de la Champions de Lisboa. Alguns prefereixen posar sobre la taula els arguments de la lesió i el contracte, però fa l'efecte que, una vegada més, hi ha massa cortines de fum per tot arreu. La qüestió és més senzilla: ha entès Neymar com juga el seu equip? Algú li ha explicat què és el que ha de fer en cada moment? Si és així, per què no es troba mai amb Messi? Com és que combinen tan poc? Per gelosia? Impossible! Si Tata va justet donades les circumstàncies de la seva arribada, hi ha algú més de l'amplíssim cos tècnic que el pugui ajudar? O ell mateix, s'ha preocupat de parlar amb Xavi, Iniesta, Messi o el mateix Pedro?

El Barça del futur necessita el millor Neymar, però de moment només té el Neymar del Barça del passat.