Tirem-nos el Madrid a l'esquena
Com que és cert que la urgència arrossega la importància i que, absorbits pel seu remolí, l'ofec esdevé fatal, per sortir-ne, convindria que el soci del Barça es tirés sàviament el partit del Madrid a l'esquena. ¿I què, si és el clàssic espanyol i perdre'l implicaria deixar el campionat a l'abast d'un rival que si ens és etern per què ens amarga l'existència?
La pregunta que ens cal no és saber si acabarem la temporada amb el roc a la faixa d'haver guanyat el Madrid com en tantes temporades pretèrites. Allò que hauríem de dilucidar és com és que hem tornat al temor que tot ens vingui d'un partit, de tenir un bon dia, de dependre més del xiulet de l'àrbitre que d'un joc que coneixíem eficaç i esperançador més enllà del minut 90 i de qualsevol afegit o circumstància.
Això s'ha acabat, es dirà i, com un oracle, es repetirà que ja ho deien els avis que gaudíssim del que no s'havia vist mai i que potser mai més no tornarem a veure. Però ho hem vist i no em sembla pas gaire assenyat atribuir a una mena de conjunció astral, a un regal dels déus o a un error de la naturalesa la configuració d'un equip de futbol que si era excepcional era perquè en aquest club matar el geni sembla la norma.
Es dirà també, i d'una manera ben il·lusòria, que els genis es cuiden a còpia de renovacions i de contractes competitius com una armilla protectora, i s'oblidarà que si hi ha cap llei que cal combatre és aquella que diu que tot el que puja, baixa.
Genis personificats en contractes voluminosos i complexíssims n'hem tingut a l'altura d'una escola de negocis de primeríssim ordre i dignes d'estudi. L'error és creure que el geni surt de l'ampolla d'un contracte, i oblidar que el seny major és aquell que sap que el geni rau en la regeneració constant d'una bona escola. La resta, és adormir-se sobre els llorers i esperar una victòria agònica, que és l'ideal dels addictes a llepar-se la ferida.