Feia anys que no vivíem un matx d'aquesta transcendència, i cal precisar que no ens referim a qüestions estrictament esportives. No es resumeix en si es perd un títol o es passa una eliminatòria, no. Per sort, durant anys ens havíem alliberat d'aquesta sensació i quasi crèiem superat el tradicional tret de la personalitat culer consistent a jugar-te la vida a un partit, com si l'entitat, el vestidor, l'ànim de la parròquia i tot plegat depengués d'un simple resultat, com si una derrota pogués fer anar una època sencera en orris o una victòria, encara que fos afortunada, evités l'arribada d'un huracà devastador. Pèssim senyal, aquest; poc n'hem après, doncs. En el decurs dels anys de flors i violes, el Barça es presentava a qualsevol contesa convençut de la seva solvència i condició de favorit, podia guanyar o perdre sense témer un daltabaix. Ara ja no, ara hem tornat enrere com els crancs i la gent pateix per qualsevol ensopegada que pugui desfermar una tremenda crisi interna, enconar els ànims de les eternes fraccions en disputa. Tornem, doncs, a ser porucs. D'aquest clàssic no se n'ha parlat gaire en el temps d'espera, perquè estàvem prou distrets entre presumptes desitjos del tècnic de tocar el dos, alguns obituaris d'il·lustres barcelonistes despatxats en quatre línies d'adéu –tristíssima tradició, aquesta– i complicats aparellaments de la Champions. I la directiva? Monotemàtica, com comença a ser costum, entestada a guanyar el referèndum peti qui peti. Cadascú a la seva. Tampoc ajuda a millorar la moral aquest limitat secretari tècnic, incapaç de marcar la pauta de renovació amb criteri.

L'equip visita el Bernabéu, on es juga la lliga, i malgrat que conservi el talent i tingui encara Messi, ningú no les té totes per l'evident davallada de rendiment viscuda, responsabilitat, entre d'altres, d'un entrenador amb cara de no entendre res, que va acumulant tensió amb el pas del temps i que no hauria hagut d'acceptar l'oferiment del Barça si no es veia capaç d'afrontar i dissenyar l'evolució d'aquest model triomfador. Ara, sembla, vol tornar corrents a casa i resultarà que la culpa és nostra, massa complicats, aquests catalans. Va, no fem riure, siguem més rigorosos en les anàlisis. Avui, si Martino posa Neymar de titular, ens confirmarà que no fa l'onze per qüestió de mèrits, sinó de noms. I amb la decisió perdrà bona part del crèdit que encara mantenia. Aquest és un clàssic que sorprèn el Barça agafat amb pinces, perquè s'ha afeblit en tots nivells, per qualsevol cantó que miris, de manera evident. Ningú no llueix ara ni múscul ni somriure confiat en aquest club, i millor si avui guanyen, millor si l'equip agafa les regnes un altre cop, perquè, en cas contrari, ja la tornarem a ballar, tornarem al neguit, a demanar eleccions –que s'haurien de fer al juny– o negar el referèndum –que s'hauria d'ajornar– i a dependre només del voluble, arbitrari resultat final, del que passi en aquests noranta minuts concrets. Pèssim senyal.

El Barça no va bé, i avui, dissortadament, pot pagar la primera factura per tot aquest temps viscut en inèrcia, per tres llargs anys sense direcció ni govern dels quals ara comencem a ser ben conscients.