Pensem si després d'aquests anys d'excel·lència
viscuts, i amb les gotes finals de somni que queden encara al dipòsit d'aquest conjunt sense parió que ha estat el Barça, el problema és el Tata Martino. La resposta és no.

Tot arrenca d'un temps previ, els canvis que en Pep no va fer, els que volia endegar en Tito i no va poder i el buit de reforços que en Zubi no va tancar. Però darrere de tot hi ha d'haver algú que ho coordini tot, i aquest és el president. No hi va haver audàcia ni visió per veure que quan uns cargols s'han passat de rosca o estan massa usats cal canviar-los, o si es vol, s'han de tenir peces de recanvi.

Després del resultat d'ahir al vespre, ara més que mai no hem d'afluixar en res. Prémer les dents amb caràcter i lluitar per tot. Si som l'equip dels supervivents que passen la tanca de Ceuta i Melilla, quina vergonya d'actuació policial on queden pel mig quinze éssers humans morts, si som l'equip de jueus i palestins, si som qui més seguidors té en les xarxes socials del món, cal seguir amb el mateix criteri que ens ha fet els més grans. Planter i quatre cracs, si és que cal, i valors humans.

L'entrenador per a la temporada vinent no ha de ser en funció dels resultats d'aquest final d'exercici, sinó del que diuen els jugadors que hi ha, els que hi haurà i els que tornaran cedits. Deulofeu, Rafinha, porter nou i fitxatges.

Tata Martino no pot ser jutjat pel que es va trobar fet; per tracte i projecte, cap problema. Potser algú li havia d'explicar millor el que vol dir el Barça, complex i fascinant, contradictori i atractiu.

Ara que és el moment de la veritat, la realitat és la que és. Tata ha de demostrar si vol i pot ser el timoner d'un Barça que ajustant peces i retocs pot, amb Messi, continuar solcant amb èxits aquests mars procel·losos del futbol.