El Tata no és el problema

Pen­sem si després d'aquests anys d'excel·lència
vis­cuts, i amb les gotes finals de somni que que­den encara al dipòsit d'aquest con­junt sense parió que ha estat el Barça, el pro­blema és el Tata Mar­tino. La res­posta és no.

Tot arrenca d'un temps previ, els can­vis que en Pep no va fer, els que volia ende­gar en Tito i no va poder i el buit de reforços que en Zubi no va tan­car. Però dar­rere de tot hi ha d'haver algú que ho coor­dini tot, i aquest és el pre­si­dent. No hi va haver audàcia ni visió per veure que quan uns car­gols s'han pas­sat de rosca o estan massa usats cal can­viar-los, o si es vol, s'han de tenir peces de recanvi.

Després del resul­tat d'ahir al ves­pre, ara més que mai no hem d'aflui­xar en res. Prémer les dents amb caràcter i llui­tar per tot. Si som l'equip dels super­vi­vents que pas­sen la tanca de Ceuta i Meli­lla, quina ver­go­nya d'actu­ació poli­cial on que­den pel mig quinze éssers humans morts, si som l'equip de jueus i pales­tins, si som qui més segui­dors té en les xar­xes soci­als del món, cal seguir amb el mateix cri­teri que ens ha fet els més grans. Plan­ter i qua­tre cracs, si és que cal, i valors humans.

L'entre­na­dor per a la tem­po­rada vinent no ha de ser en funció dels resul­tats d'aquest final d'exer­cici, sinó del que diuen els juga­dors que hi ha, els que hi haurà i els que tor­na­ran cedits. Deu­lo­feu, Rafinha, por­ter nou i fit­xat­ges.

Tata Mar­tino no pot ser jut­jat pel que es va tro­bar fet; per tracte i pro­jecte, cap pro­blema. Pot­ser algú li havia d'expli­car millor el que vol dir el Barça, com­plex i fas­ci­nant, con­tra­dic­tori i atrac­tiu.

Ara que és el moment de la veri­tat, la rea­li­tat és la que és. Tata ha de demos­trar si vol i pot ser el timo­ner d'un Barça que ajus­tant peces i retocs pot, amb Messi, con­ti­nuar sol­cant amb èxits aquests mars pro­cel·losos del fut­bol.