El cap de setmana es va presentar a Madrid reivindicatiu. Una veritable marea humana va prendre dissabte la capital espanyola per protestar contra les retallades socials del govern de Rajoy i reivindicar els seus drets. I ahir el Bernabéu també va viure un acte reivindicatiu, el d'un Barça que va voler posar fi a la retallada de punts que ha patit en la segona volta i posar-se a roda del lideratge per poder lluitar fins al final pel seu dret, el d'aspirar a revalidar una lliga que no hauria d'haver perdut mai de vista, amb partits com el de Valladolid i Anoeta. Dissabte, als carrers madrilenys hi va haver aldarulls, com ahir al Bernabéu. Però aquests van ser minoritaris i inevitables, ja se sap com actuen els de sempre, Pepe i Cia.

Però no hem de deixar que les minúcies ens distreguin de la part principal. El fet que una marxa de la dignitat ha pres aquest cap de setmana Madrid. Dissabte als carrers i ahir al Bernabéu. Perquè els blaugrana van anar a Madrid a reivindicar-se, a evitar una victòria dels blancs que hauria suposat un descarrilament absolut i autoesborrar-se del mapa de la lliga amb més incògnites que la desaparició de l'avió malaisi perdut a l'oceà Índic.

I el cert és que alguns dels problemes que arrossega el Barça en aquesta segona part de la temporada es van evidenciar ahir també. Però amb una diferència, un clàssic és sempre un clàssic. I el Barça no estava disposat a oblidar-ho. Va fer el més difícil, controlant l'embranzida del Madrid a la sortida i marcant un gol matiner que hauria d'haver encarrilat el xoc de trens que es preveia a favor dels catalans. Iniesta va rebre una magnífica passada de Messi i després del control amb la dreta va enviar un míssil d'esquerres impressionant, com la Marxa de la Dignitat del dia anterior, cap a la porteria madridista que va començar a foradar les aspiracions blanques fins aquell moment d'enfonsar en la misèria els de Tata Martino. Però cap fita que es plantegen els catalans contra Madrid pot ser fàcil, i van arribar les dificultats. El partit va començar a enredar-se i van arribar les fuetades madridistes. Si algú es pensava que el perill vindria de Cristiano Ronaldo o Bale s'equivocava. I el Madrid va trobar en la combinació Di María-Benzema una fórmula magistral que va repetir fins a l'extenuació veient el bon resultat que li donava. Amb un Mascherano desbordat, sense oblidar els fluixos reflexos de Piqué i Busquets, que va tornar a posar en evidència la necessitat de reforçar la part central de la defensa blaugrana. L'equip va entrar en fase de descomposició, però ahir no es jugava un partit qualsevol, es jugava un clàssic, i decisiu. I el dret a decidir en blaugrana porta per nom Leo Messi. L'argentí va deixar clar que havien anat a Madrid per fer alguna cosa més que rendir-se. I es va treure un gol per a la història dels clàssics, a l'altura de la mítica figura de Di Stefano, fent les paus en la primera part.

El Barça ni va millorar, ni va empitjorar al principi de la segona. Benzema va continuar sent el perill real, però Valdés ja havia dit que volia fer un partidàs en el seu últim clàssic. Però el Madrid és un equip de recursos, i Cristiano, que ahir va viure a l'ombra del francès, no podia quedar al marge i es va empescar un penal inexistent amb què va avançar el seu equip.

Però ahir era dia de reivindicacions i de dignitat. I el Madrid va rebre de la seva pròpia metzina. Ni amb tot en contra el Barça es va fer enrere, i Messi es va treure l'enèsima passada perfecta perquè un Neymar tan desaparegut fins llavors com des del començament d'aquesta crònica rebés per fer una incursió a l'àrea que Sergio Ramos es va encarregar d'estroncar amb el consegüent penal i expulsió que Messi es va encarregar de materialitzar per empatar el partit. I això que jo hauria recomanat a Ramos que deixés passar Neymar tal com estava jugant, just quan tot el barcelonisme en ple i el brasiler mateix demanava a crits a Tata Martino la seva substitució. I si la cosa anava de penals, Xabi Alonso es va encarregar d'aparedar Iniesta dins de l'àrea per permetre a Undiano Mallenco demostrar la seva valentia xiulant-ne un altre que va permetre a Messi marcar l'enèsim hat-trick i posar al marcador el 3 a 4 definitiu.

Ahir a Madrid es va disputar un gran clàssic, amb una immensa victòria del Barça. Però sobretot per la capital dels espanyols va tornar a passar una marxa reivindicativa, la d'un equip que podria no guanyar res, però que aspira a guanyar-ho tot. I sobretot, que no permet que el donin per mort abans de temps. Perquè és una qüestió de dignitat.