Victòria balsàmica del Barça al Santiago Bernabéu. Guanyar allí no té preu. I confirmació d'una veritat incontestable: el madridisme segueix aferrat a un victimisme vergonyós, impropi d'un club gran i amb tradició. José Mourinho ha deixat petjada al club, definitiva; i de quina manera! Aquest mal perdre s'ha enquistat al club de la llotja dels grans negocis d'estat. Si comptéssim la quantitat de milions de l'erari públic que obtenen els personatges habituals de la llotja blanca, superarien el Banco Santander.

El periodisme esportiu madridista ha embogit, pateix un delírium trèmens commovedor. Superen tota paròdia del Crakòvia, amb escreix. Les veus més autoritzades del madridisme són un esperpent, el súmmum de l'estupidesa, de la mala llet, de l'absència d'escrúpols, de la ira i l'enveja, de la hipocresia il·limitada. Els set pecats capitals enlloc llueixen amb tanta claredat com entre el madridisme. I ja deia Dante que n'hi ha un que mai no es perdona: la supèrbia, i aquest excel·leix com cap altre al Real Madrid.

El señorío madridista, si és que mai ha existit, no és que sigui una fal·làcia, és un invent més de l'Espanya vuitcentista, la culminació de la hipocresia, del ressentiment, de la frustració, de la cara més amarga de la misèria humana. És patètic, fa pena si no fos que pot acabar per amarar-ho tot.

Sergio Ramos i Cristiano Ronaldo es permeten un atac a l'estament arbitral que si l'hagués fet algun jugador amb qualsevol altra samarreta seria penat amb una sanció exemplar. I apunto, que no és broma, si no són sancionats obriran la veda a qualsevol mena de desqualificació barroera i linxament arbitral. Si no els paren els peus, si els àrbitres no se senten protegits, cediran a la pressió i mai més ningú s'atrevirà a xiular dos penals (en contra) al Bernabéu, sota amenaça de ser condemnat a l'ostracisme i ultratjats a perpetuïtat.

No és per fer-hi broma, per molt que faci anys que el madridisme ens provoca infinitat d'alegries, a còpia de posar-se en evidència, de fer el ridícul un cop i un altre; assistim a un procés de degradació que amenaça d'esgarriar-ho tot. Ens podem permetre que muntin repetidament escenes de nens malcriats i consentits. El que no ens podem permetre és que tot acabi tan empantanegat que no hi hagi per on agafar-ho.