La temporada fa baixada i els títols ja dibuixen l'horitzó. El Barça ha disputat 50 partits oficials i, començant per aquest vespre contra el Panathinaikòs, en cauran encara uns 30 de ben bons fins a final de juny. Passat el soroll dels tres primers mesos de competició, de caminar feixuc, amb el grinyol de la gambada eixordant les orelles i les derrotes utilitzades d'altaveu de ressonància premeditada, l'equip s'esmuny avui en silenci entre l'atapeït calendari, lubricant parsimoniós i lapidari. La primavera floreix, però no dóna fruits, per bé que els fa perdre si les peces no estan ja encaixades i de manera recurrent s'ha de passar pel sobreesforç. Perquè aleshores les lesions, la temporada passada ho prova, i Xavi Pascual ho sap bé, és quan fan l'agost.

El Barça ha conviscut amb els problemes físics, naturalment, però el volum de la plantilla va parar els peus a les conseqüències. Amb el peatge d'una primera meitat de temporada anèmica i sense continuïtat, és cert, absents Lorbek i Oleson i amb Pascual muntant l'aparell conceptual del joc havent de donar molt protagonisme a Abrines, Nachbar, Lampe, Dorsey i sobretot Papanikolaou, ben tornat un, nouvinguts els altres. “Fins ara no he tingut problemes per excés d'homes”, assegurava el tècnic a principi de desembre. “Al contrari, hi ha hagut dies que no tenia els nou que em calen a bon nivell per guanyar qui sigui.” I es van reincorporar l'eslovè i el nord-americà, Lampe va sortir de la rotació i, vist en perspectiva –que per petita que sigui és encara l'únic punt de partida raonable per abordar una anàlisi–, tot aquell malviure apareix avui com una primera i necessària inversió.

I ja se sap que a casa dels altres el sol brilla més, però convindria no badar ni per descomptat menystenir el que Pascual i el seu cos tècnic porten entre mans. Si ho féssim, a banda de quedar fenomenalment retratats, no ens adonaríem que en el 2014, en els últims tres mesos, el Barça ha tingut ja fins a nou jugadors com a màxims anotadors en algun dels onze partits que ha jugat de l'ACB. O tampoc que els catorze jugadors de la plantilla –és a dir, tots–, quan han pres part en el partit ho han fet jugant entre 10 i 25 minuts. Precisament així: Navarro (25:25), Papanikolaou (23:33), Tomic (20:22), Oleson (18:63), Marcelinho (18:63), Nachbar (18:55), Abrines (17:62), Hezonja (17:50), Lorbek (17:10), Lampe (15:83), Dorsey (14:18), Sada (13:20), Pullen (11:27) i Todorovic (10:60). I que mentre això passava perquè defensivament el grup s'enfortia i el joc ofensiu s'enriquia, en l'Eurolliga, els nou jugadors que necessita Pascual per guanyar qualsevol rival han portat de manera immaculada el pes de les operacions. Perfilant els rols, establint complicitats i arrodonint arestes. Amb tensió i descansats, sense veure's severament exigits en el físic. Òptimament. “Sabem que quan acabi el Top 16 hem d'estar al nivell més alt”, deia fa un mes.

I aquell protagonisme gairebé forçat dels jugadors nous en l'inici de la temporada, pagat amb derrotes i massa minuts de joc deficients, permet ara repartir els esforços i les càrregues gairebé al dictat de la calculadora, sense importar massa els rivals perquè ha passat prou temps perquè el bagatge tàctic hagi calat. I és des d'aquesta segona inversió en plena temporada, la de la socialització dels minuts, que Pascual i els seus engaltaran l'hora de la veritat carregats de poderoses raons. L'hora dels títols, el moment en què les responsabilitats ja no es diluiran entre catorze, dotze ni tampoc deu homes, sinó que es concentraran en aquells nou que el tècnic sap que li han de guanyar una final.