“La lliga és de dos equips” ha estat, segurament, la frase més pronunciada pels presidents i entrenadors de futbol dels últims anys en la lliga espanyola. Per les raons que tots sabem, el Barcelona i el Real Madrid han convertit la competició en un duel de dos equips en què el que menys ha fallat és el que ha acabat aixecant el trofeu de campió. En les darreres cinc lligues, el campió (quatre vegades el Barça i una el Madrid) és evident que ha avantatjat el tercer classificat amb una distància enorme de punts: 24 a l'Atlético (2012/13), 39 (2011/12) i 28 al València (2010/11) i 17 al Sevilla (2008/09).

Enguany la lliga ja no és de dos, sinó de tres, i el quart és més a prop que en cap d'aquestes cinc temporades en qüestió. És que els modestos han millorat? No, oi? Potser han trobat diners sota les rajoles per reforçar els seus planters? No, més aviat tot el contrari. Aleshores? La resposta és clara: la lliga s'ha igualat per la franja baixa. Els modestos segueixen fent el que poden i els grans s'han adormit. Mirem el Barça: després de 30 jornades, és a dir, en el punt en què estem avui, només en la darrera temporada de Guardiola (2011/12) l'equip havia cedit tants punts com ara (18). Mai menys.

La gran victòria al Bernabéu i la derrota del Madrid a Sevilla han fet que la lliga girés com un mitjó. La resolució és una autèntica incògnita, ja que hi ha enfrontaments complicats per a tots i un de directe en la darrera jornada (el Barça-Atlético, aquest cop no apte per a malalts del cor). Per dir-ho d'una altra manera, la lliga està emocionant... i el Barça, que podria estar mort, està ben viu. I els jugadors han demostrat que poden guanyar en qualsevol camp. I que són molt bons. I aquest és el perill.

La història del Barcelona ha viscut molts episodis com l'actual i, sovint, la directiva ha agafat el camí equivocat la majoria de les vegades per l'absència d'un diagnòstic encertat. Com ara. Fa l'efecte que la junta del Barça no sap per què l'equip de Guardiola es va convertir en la referència mundial del futbol i tampoc per què el de Martino s'acosta perillosament a la zona on es convertirà en un més, dels bons, però un més. La solució no és guanyar un partit important, ni tan sols un títol (o dos o tres); ni el problema és perdre un entrenador meravellós o alguns futbolistes imperials, sinó detectar les raons per les quals el món ha deixat de mirar cap al Camp Nou i posar-hi solucions immediates per retornar com abans millor a l'excel·lència. Que no és fàcil? I tant que no! És complicadíssim, però cal afrontar el problema amb valentia i prenent les decisions que toquen. Decisions. Potser aquest és el problema. Prendre decisions. Que es poden equivocar? Només faltaria, però el que és inadmissible és l'immobilisme que permet la mort lenta d'un model que sobreviu gràcies a la qualitat d'uns futbolistes únics que han escrit la pàgina més brillant de la història de la institució, que quan s'hi posen segueixen destacant però que per falta de lideratge i competitivitat, per esgotament físic i mental, són més humans que mai. Que la bena als ulls dels darrers resultats no tapi la realitat. El futur del Barça està en joc...

Ànims Víctor.