Arriba el partit més esperat, el derbi a Cornellà-el Prat, on els blanc-i-blaus tenen l'assignatura pendent de guanyar el Barça. En els quatre partits de lliga jugats al nou camp de l'Espanyol hi ha hagut dos empats i dues derrotes. El d'avui arriba en un gran moment per a l'Espanyol després de guanyar a Màlaga en un dels millors partits fora de casa i amb la tranquil·litat d'haver assegurat ja (d'acord, gairebé) la permanència. El to de l'equip és molt alt. Els jugadors importants estan en un gran nivell. Sergio, amb onze gols, lidera el grup; Kiko Casilla és un constant valor a l'alça; Héctor Moreno llueix jerarquia, i David López i Víctor Sánchez li donen oxigen de sobres.

Ara sí, l'equip està a l'altura de l'afició, que en partits com aquests, i no només aquests, pressiona de valent. Feia anys que no hi havia un paral·lelisme tan nítid entre la intensitat que mostra l'equip a la gespa i la que imprimeix la graderia. Sembla un equip que ha copiat el tarannà combatiu i patidor que des de sempre mostra la afició. Amb aquesta sintonia és possible guanyar un Barça que sap que es juga, a territori enemic, gran part de les possibilitats de ser campió de lliga.

I mentre els dos equips tiren pel dret, les directives dels dos clubs s'entesten a recargolar-se en els seus endèmics problemes. A l'Espanyol, la incontinència del vicepresident Morlanes venent fum plantejant reajustaments salarials a la baixa i marcant objectius europeus confon l'afició i molesta l'entrenador, Javier Aguirre, mentre que pel bàndol blaugrana, els embolics judicials i la consulta forçada del faraònic projecte Espai Barça divideixen l'afició i qüestionen la legitimitat dels actuals dirigents. També la falta de suport del club a Gerardo Martino indica inestabilitat esportiva a mitjà termini.

Sort que el derbi es jugarà a la gespa i no als despatxos, si no, és probable que es produís un resultat inaudit, que perdessin tots dos.