Josep M. Planes va morir a Barcelona en els primers dies de la Guerra Civil. Tenia 29 anys i, tot i que en els anys anteriors al seu assassinat s'havia especialitzat en el periodisme polític, amb reportatges sobre el pistolerisme que l'havien posat en el punt de mira de la FAI, sempre recordava que havia començat com a periodista esportiu. En aquest recull de textos de Planes que ens ofereix Jordi Finestres hi podem trobar mil i un motius per dedicar-se al periodisme esportiu. Planes feia periodisme esportiu i literatura, i això és el que trobem en les seves cròniques de la Volta a Catalunya dels anys 1935 i 1936 –en les que diu que la seva feina consistirà a fer “de turista literari”– o fins i tot en la crònica d'un partit entre el Barça i l'Espanyol quan parla de la duresa del matx, però no usa la paraula violència, sinó que ens parla de “l'encegat atabalament a què la lluita pels dos punts sol conduir moltes vegades”.

Hi ha un article del 1929 sobre Josep Suñol, llavors president de la Federació Catalana de Futbol. Parla de l'intent de Suñol d'acostar futbol i cultura amb la creació d'un premi per a la millor novel·la que enaltís l'esport. Planes no ho veia gaire clar: “És molt més probable que els literats es decideixin a escriure una novel·la esportiva que no pas els esportius a llegir-la” i tot seguit diu dels esportistes que “el pa predilecte del seu esperit el constitueix la literatura atapeïda dels periòdics d'esports, en els quals, salvant honorosíssimes excepcions, escriuen els analfabets més notables del país”. El febrer del 1935, en ple bienni negre, va reflexionar sobre el fet que quan Catalunya vivia les seves èpoques més tristes, el seu futbol aconseguia els èxits més sensacionals. Pensava, per tant, que després del 6 d'octubre del 1934 tot serien flors i violes. Com que les coses no anaven així, concloïa: “O bé hem perdut tot sentit de la poesia o bé Catalunya té una bona carta política a jugar.”