Perfecte el dissabte a l'estadi de Cornellà-el Prat. Res a dir si no és per treure's el barret davant les excel·lents actituds de les dues directives dels clubs, l'Espanyol i el Barça, en el joc net, a crear una sana rivalitat competitiva sense sortir dels marges de l'esport, i més que bé l'actitud general de l'afició, animant els seus i fent de suport defensant el seu equip.

La directiva de l'Espanyol que presideix Joan Collet està fent les coses bé. Ha eliminat amb mà esquerra els grups radicals d'extrema dreta i l'entramat fosc en què actuaven i, junt amb els accionistes principals de l'entitat, ha posat seny i ordre a les prioritats del club. Només un petit grup violent – per cert, amb les poques banderes espanyoles que es veuen (n'hi havia més d'estelades)– va voler trencar de forma fracassada el que havia estat un partit intens de rivalitat centenària. Com les rivalitats d'abans.

La indignació, avui, una més a parlar dels ens espanyols oficials o paraoficials, ve per dos punts. En primer lloc, pels comentaris de les cadenes de televisió espanyoles a partir dels fets del partit. Sense gaires matisos entre elles, tot sigui dit. Estan per la feina unionista i tot el que és català ho presenten amb maniqueisme i amb uns enquadraments d'imatges que no responen a la realitat que es va viure. Manipulen de la manera que ho fan Rajoy, Wert, Margallo o Fernández Díaz. En segon lloc, tantes suspicàcies que tenen respecte a un nou Camp Nou decideix definitivament qualsevol barcelonista dubtós: si ells no ho volen és que cal fer-ho. I, ara, que aquests de la caverna es presentin com a garants de la transparència fa riure.

I una dada, per damunt dels plors de Cristiano i Ramos i el suport oficial de Florentino: l'afició del Madrid ho té clar. No ha guanyat cap equip fort. Ni un. Als aficionats de debò no se'ls enganya.