Per­fecte el dis­sabte a l'estadi de Cor­nellà-el Prat. Res a dir si no és per treure's el bar­ret davant les excel·lents acti­tuds de les dues direc­ti­ves dels clubs, l'Espa­nyol i el Barça, en el joc net, a crear una sana riva­li­tat com­pe­ti­tiva sense sor­tir dels mar­ges de l'esport, i més que bé l'acti­tud gene­ral de l'afició, ani­mant els seus i fent de suport defen­sant el seu equip.

La direc­tiva de l'Espa­nyol que pre­si­deix Joan Collet està fent les coses bé. Ha eli­mi­nat amb mà esquerra els grups radi­cals d'extrema dreta i l'entra­mat fosc en què actu­a­ven i, junt amb els acci­o­nis­tes prin­ci­pals de l'enti­tat, ha posat seny i ordre a les pri­o­ri­tats del club. Només un petit grup vio­lent – per cert, amb les poques ban­de­res espa­nyo­les que es veuen (n'hi havia més d'este­la­des)– va voler tren­car de forma fra­cas­sada el que havia estat un par­tit intens de riva­li­tat cen­tenària. Com les riva­li­tats d'abans.

La indig­nació, avui, una més a par­lar dels ens espa­nyols ofi­ci­als o para­o­fi­ci­als, ve per dos punts. En pri­mer lloc, pels comen­ta­ris de les cade­nes de tele­visió espa­nyo­les a par­tir dels fets del par­tit. Sense gai­res mati­sos entre elles, tot sigui dit. Estan per la feina uni­o­nista i tot el que és català ho pre­sen­ten amb mani­que­isme i amb uns enqua­dra­ments d'imat­ges que no res­po­nen a la rea­li­tat que es va viure. Mani­pu­len de la manera que ho fan Rajoy, Wert, Mar­ga­llo o Fernández Díaz. En segon lloc, tan­tes sus­picàcies que tenen res­pecte a un nou Camp Nou deci­deix defi­ni­ti­va­ment qual­se­vol bar­ce­lo­nista dubtós: si ells no ho volen és que cal fer-ho. I, ara, que aquests de la caverna es pre­sen­tin com a garants de la trans­parència fa riure.

I una dada, per damunt dels plors de Cris­ti­ano i Ramos i el suport ofi­cial de Flo­ren­tino: l'afició del Madrid ho té clar. No ha gua­nyat cap equip fort. Ni un. Als afi­ci­o­nats de debò no se'ls enga­nya.