Casualitat o no, el cas és que en només dos partits al Barcelona li han xiulat tres penals a favor. Una dada simple que crida l'atenció perquè, fins ara, a l'equip que més sol combinar dins l'àrea contrària i que se sol mostrar més ofensiu, el nombre de penals que li havien xiulat era realment escàs, desproporcionat. Algú podria trobar-hi mans negres, consignes i altres martingales per l'estil. Però jo crec que no, que no hi ha res de tot això. Simplement diria que es tracta, d'una banda, que de tant en tant els àrbitres volen demostrar que són al camp i, d'una altra, que han decidit dir prou. De comentaris sobre el derbi de l'altre dia n'he sentit de tots colors. Però per més que et miris les imatges de les jugades conflictives, difícilment en treus l'aigua clara i no pots arribar a un consens amb l'oponent. Ho sento per Kiko Casilla, però la jugada més clara va ser la que ell va tocar amb les mans, fora de l'àrea, una pilota que anava a gol. Una infracció que el reglament sanciona amb expulsió directa del porter. Res a dir. Crec que els jugadors de l'Espanyol, sobretot en la segona part, es van equivocar amb l'actitud, que va propiciar que l'àrbitre es posés perepunyetes. Sigui pel desgast físic, sigui per la impotència, sigui per alguna provocació no es pot pensar més a repartir llenya que a jugar ben posicionat com l'equip havia estat fent en la primera part. Si l'entrenador es pensava que amb més contundència es podia decantar el partit es va equivocar de mig a mig i ho hauria d'haver transmès als jugadors. D'acord que les diferències, de tot tipus, entre els dos equips són prou considerables per tenir la temptació d'haver de recórrer precisament a aquella estratègia o modalitat que li falta al contrari, la contundència. Però sempre pensant que si n'hi ha un excés i es posa en entredit l'àrbitre i perilla el físic dels jugadors més ben pagats del món, la cosa pot acabar malament.