Quan escric aquest article els socis encara voten si volen o no un nou estadi. Els amics que hi entenen, del Barça i de les seues interioritats, em diuen que no hi haurà sorpreses, que votarà poca gent i que votaran que sí. Done per segura, doncs, la victòria de la junta. Per segura i per pírrica.

Pírrica perquè és una evidència que cada dia que passa les coses fan més mala pinta per a ells. Tan pitjor que arribe a pensar que l'adéu-siau a la francesa del president que els socis van votar no va ser tan emotiu i intuïtiu com alguns ens volien vendre aleshores. Ens van dir que estava cansat, que la família el pressionava i que no aguantava més a segons qui. Però vist ara i amb tot el que sabem, sona a què tenia clar que les coses anaven a mal borràs i que va optar per aprofitar l'oportunitat i apartar-se'n quan encara era a temps. La mala època, la maltempsada, que la gestionen els altres, devia pensar.

Els companys periodistes d'esports sempre m'han explicat que en futbol l'única cosa que compta al final és si entra la pilota o no. La veritat és que no ho he acabat d'entendre mai, perquè a Núñez, per exemple, el soci el va aguantar durant anys i la pilota no entrava. Siga com siga, estic disposat a creure-m'ho de nou i ja accepte que aquesta junta potser aguantarà fins que la pilota no entre i una mica més. Que seguirà posant en pràctica el seu desficaci i intentant canviar de soca-rel el club en una direcció que és, com a mínim i essent generosos, perillosa. Però, dit tot això, ja sabem tots també que ho farà vivint sempre al límit, sense alegries i sabent que no serà recordada precisament per haver gestionat un dels capítols brillants de la història del Barça. Més aviat al contrari.