Els sotracs que en els darrers mesos han afectat el Barça són d'una dimensió astronòmica. Una constel·lació d'incidents que hauria arrasat qualsevol altre club: l'operació fiscal contra la principal figura de l'equip, Leo Messi. Tota una Audiencia Nacional encarregada de terrorisme, narcotràfic i crims contra la humanitat mobilitzada per estudiar un simple contracte del gran fitxatge del Barça, Neymar. L'honor que el FC Barcelona sigui la primera entitat de la història imputada com a persona jurídica, la sobtada dimissió del president Rosell, una sanció de la FIFA que insinua que la Masia no compleix els requisits de protecció dels menors...

Mirin, que el barcelonisme pateix una profunda divisió és una evidència. Que l'actual directiva, amb Rosell o amb Bartomeu al capdavant, ha comès alguns errors destacables és un fet opinable en algunes qüestions i constatable en d'altres. Ara bé, que s'hagi donat una alineació dels planetes perquè tot plegat succeeixi just ara, resulta increïble. Potser altres dirigents haurien afrontat millor la situació, però que ningú s'enganyi, el motor del que està passant no té a veure simplement amb ineficiències. A qualsevol altra junta directiva li hauria esclatat a la cara la mateixa ofensiva, perquè estem al davant de l'intent de frenar un escenari. Perquè atès el moment històric de desafiament democràtic que ha triat aquest país per guanyar la llibertat no convé que a sobre la seva entitat més representativa i emblemàtica en l'àmbit internacional continuï sent exitosa i exemplar. S'equivocaran aquells que creguin que poden tapar les seves vergonyes davant el poble català amb la cortina de fum del patriotisme catalanista. I el mateix dic dels dirigents barcelonistes respecte al patriotisme blaugrana. Però també aquells que en no veure el fons de l'agressió no facin pinya per defensar les bases del país o, en el cas del Barça, de les essències culers com ho és sens dubte la Masia.

El Barça està dividit, és cert. I és legítim. Aquesta és la seva feblesa i molts enemics han volgut aprofitar-ho. Però també pot ser la seva força si tots els sectors saben trobar el denominador comú. El lema “la Masia no es toca” que es va poder veure en una pancarta ahir al Camp Nou ho hauria de ser. Potser plantejo una quimera, però no es mereixeria que tots els presidents del FC Barcelona fessin una compareixença conjunta en defensa d'un emblema d'excel·lència futbolística i també de formació dels infants?

Però que ningú s'equivoqui. El barcelonisme no s'atura. És viu. Mentre succeeixen els incidents esmentats, dissabte el barcelonisme es va dedicar a exercir un gran acte de democràcia en què els socis van decidir el futur del club. Amb una remodelació ambiciosa del Camp Nou, un nou Palau i l'Espai Barça. Segur que la participació podria haver estar millor, però a ningú se li escapa que en altres clubs de l'Estat espanyol la cultura de la votació ni s'albira. I a sobre, l'equip potser no desperta l'entusiasme de temps enrere, però, malgrat la malastrugança de les lesions, continua aspirant absolutament a tots els títols. I és que alguns voldrien el planeta Barça tan aturat com fos possible, però –com deia Galileo en el judici sumaríssim– e pur si muove (‘malgrat tot, es mou').