“Som el Barça i físicament estem bé.” Ho va dir Xavi Hernández dilluns. Aquestes dues premisses són essencials per afrontar el partit d'aquesta nit al Calderón. Una batalla que promet ser duríssima, però que ha de certificar la nostra classificació per a les semifinals de la Champions. Tant sí com no. En partits com aquest, que tu i els teus companys sigueu campions de campions és molt important. Que aquell del mig del camp es digui Busquets, que aquell altre sigui Iniesta, que al davant hi hagi un tal Neymar i que el que porta el 10 a l'esquena respongui al nom de Messi –el més gran– els acaba posant per corbata a qualsevol rival. Nosaltres som més bons, tenim més experiència en partits de tensió màxima i ho hem guanyat absolutament tot. En Champions això compta, i la història n'està farcida d'exemples. Nosaltres som el Barça i ells ho saben. Amb tots els respectes i l'admiració cap a El Cholo Simeone (tros d'entrenador), no m'imagino cap altre escenari que no sigui el de veure el Barça classificat. I punt.

Després del primer partit, Gerardo Martino, el mateix que contra el Betis va alinear de manera incomprensible tot l'equip titular (ni tenim una plantilla realment competitiva ni un entrenador que hi confiï), va reconèixer que una hipotètica eliminació del Barça contra els colchoneros s'hauria de considerar un fracàs. I té tota la raó, el tècnic de Rosario. Però tranquils, que si fem les coses bé, això no passarà.

Intensitat, l'altre concepte clau. Al túnel de vestidors del Camp Nou, just abans de sortir al primer matx de l'eliminatòria, a través de les imatges de televisió es va poder veure els jugadors del Barça distesos i alguns fent broma amb els nens de la UEFA que els acompanyen quan surten al camp. La imatge, tendra i bonica, contrastava, però, amb les cares de soldat rus a Crimea que feien els jugadors de l'Atlético.

Potser la cosa no passa d'anècdota, però és que després va començar el partit i en el primer quart d'hora ells semblava que juguessin amb un AK-47 (l'enginy del senyor Kalàixnikov) sota l'aixella i nosaltres amb un cistell de caçador de bolets. Totes les pilotes dividides van ser per a ells i encara sort que Villa ens va perdonar la vida. Evidentment, si aquesta nit sortim amb la mateixa condescendència haurem begut oli. Però, tranquils que això no passarà.

Tots els arguments que servien per confiar en aquest Barça abans d'enfrontar-nos al City –en una eliminatòria que molts donaven gairebé per perduda– i de visitar Chamartín –on vam deixar les coses clares– són igualment vàlids avui. Hem de ser nosaltres. Més que mai. I deixem-nos d'històries: puc estar d'acord amb France Football quan diu que el Barça ha perdut la supremacia mundial, però encara ens sobra talent i forces per eliminar El Pupas. Faltaria més! Garçon, xampany i pastes per celebrar-ho, sisplau! I Carlo tremola, que s'han acabat les ximpleries!