Aquest diari que tenen a les mans en paper, o que llegeixen digitalment, s'anomena des de fa uns dies L'Esportiu i és el successor d'El 9, nascut el 2 de gener del 2002. Aquell dia, ja fa dotze llargs anys, vam deixar clar quines eren les nostres intencions. “El 9 no és només una aposta per a la normalització del català en el món de la premsa esportiva. Pretenem fer un bon producte, donar bona informació, donar espai a gent que fins ara no el tenia i que tenen moltes coses a dir i des de diversos punts de vista. I volem fer-ho des d'una òptica catalana. Pensat i escrit en català, ens agrada dir.” Això és el que dèiem en el primer editorial i en la informació de benvinguda exposàvem: “Les seleccions catalanes absolutes –de moment amb els amistosos, mentre no es vagi obrint camí a les competicions oficials– són les nostres seleccions.” Més clar, impossible.

Tot això era el 2 de gener del 2002. Aquest diari ha estat sempre en la primera fila en la reivindicació de les seleccions catalanes, en el reconeixement de les federacions catalanes –amb la de patinatge com a punta de llança– i la denúncia de la perpetuació de les malifetes del franquisme –federació de rugbi–. Totes aquestes vies estan esgotades. Hi ha esports que han assolit el reconeixement, i nosaltres ho hem celebrat, però en els grans esports les portes s'han anat tancant i barrant apel·lant a una doctrina, la del Comitè Olímpic Internacional (COI) impulsada per un català, Joan Antoni Samaranch.

Fa temps que és ben clar que l'única manera que l'esport català assoleixi el ple reconeixement és que Catalunya sigui independent. I aquest diari, fidel al que va proclamar en el seu primer número, està al costat de totes les vies obertes perquè el país assoleixi la plenitud.

I quan podem, lliguem esport i política. Ho vam fer dimecres amb el No del Congrés, igual que ho havíem fet en la manifestació de la Diada del 2012, la Via Catalana de la Diada del 2013 i quan es va acordar la pregunta per a la consulta del 9-N. El 9 abans, L'Esportiu ara, no ha enganyat ningú. Ho vam dir i ens hi mantenim fidels: volem seleccions i l'única via és la independència.

Hi ha gent que trempa amb les nostres portades políticoesportives, com la de dimecres, i d'altres que ens acusen de barrejar esport i política, cosa que, segons ells, no s'hauria de fer. Pensar que l'esport i la política no s'han de barrejar és ser molt innocent. Ho han estat sempre, de barrejats. Els estats marquen la seva política esportiva –no l'hem pas inventat nosaltres, aquest concepte– per situar-se al món. L'esport no és el principal, i quasi únic, element positiu de l'anomenada Marca España? No existeix un Consell Superior d'Esports (CSD) a Espanya i una Secretaria General de l'Esport a Catalunya? El COI no reconeix només els comitès dels països que són membres de les Nacions Unides? El món és així, ens agradi o no.