Borja Comenge ha estat com un guerrer que va a la batalla amb un pal d'escombra i una tapa d'escombraries com a escut i s'enfronta amb un exèrcit armat. Al Borja l'han deixat massa sol, tot i les hores i hores i hores que hi ha invertit. No perquè des de dins no l'hagin ajudat, que ho han fet perquè hi té amics. Ha hagut de lluitar contra elements com l'estat d'ànim i el desencís de l'afició per la dinàmica perdedora del club: l'any passat el Manresa va perdre 29 de 34 partits. Borja, quan encara falten vuit jornades, ja acumulava set victòries! Borja ha estat sempre examinat amb lupa. La diana perfecta. Ha estat la víctima més fàcil. Tinc la sensació que la cosa ja va començar amb mal peu. No dic que l'haguessin hagut de destituir, ja que les coses no han sortit com tothom, i en Borja també, esperava i volia. Mirant enrere, el debat a l'estiu, no a les xarxes socials, sinó en el consell del Manresa era qui havia de ser el nou tècnic. No tots volien en Borja. No és cap secret que van parlar amb Joan Peñarroya, també un gran entrenador. Però no s'hi van posar d'acord i ell va decidir quedar-se a Andorra. I va arribar Comenge. Un entrenador preparat, que ha fet d'ajudant de mestres com Pedro Martínez i Pesic, i de veterans com Casadevall, Torres i Asa Petrovic. L'aposta jove –té 35 anys– era un fet. S'havia de fer un equip amb recursos mínims, sense els veterans de l'any anterior, ni estrangers de nivell com Hanga i De Vries. A canvi, apostes (Monroe, Kouguere, Waters...), joves (Eriksson, Larsen, Creus...) i reforços limitats (Ljubicic i Goodridge). La marxa de Waters, l'únic que generava joc, i la situació residual d'Asselin van fer la resta. L'equip entrava en mala dinàmica i a partir d'aquí la mort estava anunciada i els resultats han fet la resta. El que em sap greu és que ha estat sensat, ha aportat el que sabia i mai, ni quan ha marxat, ha dit res. Espero que tingui una segona oportunitat per demostrar que és un bon entrenador.