Els primers xiulets van assaltar el Nou Congost en el segon quart i després que l'Estudiantes anotés una cistella. I van tornar-hi en el darrer, en idèntica situació, quan l'equip va encaixar un parell més de punts.

Hi ha coses que es mirin des del punt cardinal que es mirin fan sempre la mateixa cara de pa de ral. Una d'aquestes coses és que en una pista de bàsquet l'aficionat no xiula l'errada en un tir, sinó el fet de rebre punts. La desaprovació es focalitza en la defensa, una variable malauradament associada només a l'esforç. A diferència de la qualitat ofensiva, l'espectador se sent aquí en el mateix pla que el jugador, perquè l'entrega la identifica com un element del joc que depèn de la voluntat. És el “si vols, pots”, conegut també com el “com a mínim que lluiti”, punt innegociable en el decàleg de l'aficionat sofert i crític. És per això que els xiulets arriben sempre en situació defensiva fallida, igual que els aplaudiments són més efusius després d'un tap i sobretot després d'una recuperació amb caiguda a terra, i no després d'una cistella. Per tot l'esforç que s'hi posi, sense tècnica ni tàctica ni intel·ligència la defensa acostuma a ser un deliciós formatge gruyère, però sempre surt l'alegre “és un paquet, però com a mínim que lluiti!”, en situació crítica de joc i resultats.

I tornant al Nou Congost, posarem sobre paper la predisposició del seguidor a no deixar-ne passar ni una, després que l'equip perdés contra el Valladolid –el d'ara, no el dels primers cinc mesos de lliga– i sobretot vist el pessebrisme del divendres abans de rebre l'Estudiantes, quan la plantilla va ser invitada a sortir públicament i emetre un comunicat en què no hi va faltar l'apel·lació a l'esforç: “Podem garantir que lluitarem amb tot el que estigui a les nostres mans, aquest és un club apassionat, lluitador i entregat, i així...” Pere Romero, dimarts en la seva presentació com a nou tècnic de La Bruixa d'Or, va tornar-hi: “Hem de recuperar l'ADN del club, la lluita que et fa tirar a terra per una pilota.”

Ni d'una cosa ni de l'altra es pot escapar, malgrat que això de l'esforç fa temps que és una gran i perversa martingala. Perquè això de la lluita, això dels jugadors que s'hi deixen els ous plogui a bots i barrals o plogui poc, caldria començar a explicar que també val diners. Que un paio amb mentalitat per jugar cada possessió com si fos la primera tot i perdre de vint i viure en una ratxa de derrotes és un paio que val quartos. Molts quartos, malgrat que el “com a mínim que lluiti” continuï sent la gran mentida que dicta sentència en el judici final.

Quan la qualitat tècnica i tàctica del jugador era la mesura de quasi totes les coses que passaven en el món del bàsquet, el “com a mínim que lluiti” era un argument molt vàlid. Però això era en una altra vida, quan hi havia igualtat de condicions, i no pas ara que en la majoria de clubs la qualitat ha passat a ser, quan toca fitxar, un criteri circumstancial i de fortuna. Perquè no hi ha diners i perquè hi ha dotzenes de variables que vénen imposades i que passen al davant de la qualitat a l'hora de portar un jugador. Per això, el “com a mínim que lluiti” és avui una gran fal·làcia, l'espasa de Dàmocles de tots els que atrapats en la misèria econòmica més severa, al despatx i a la banqueta, han de construir castells amb tres canyes i dues cadires de tres potes.

I el que no es paga amb llàgrimes es paga amb sospirs, i al Nou Congost la qualitat per anotar i per defensar i per competir és la que és. És la que es va haver d'acceptar quan va començar la lliga i en les plantilles que s'havien de jugar les penes amb La Bruixa d'Or hi havia paios com ara Rabasseda, Ivanov, Miso, Kuric, Rodríguez, Lima, Tillie, San Miguel, Wood, Davis, Panko, Cabezas, Feldeine i Paunic.

I el poble és sobirà i ho és perquè només faltaria que no ho fos. Però com es llegeix a la paret pintada del que queda allà on un dia s'aixecava el mercat, el poble és sobirà fins que topa amb la realitat. Els apassionats, lluitadors i entregats aficionats de Manresa poden xiular exigint el “com a mínim que lluiti”. Ho han de fer si creuen que així els seus jugadors s'hi faran més i jugaran millor. Però quan ho facin i vegin un Berni Rodríguez de la vida tirant-se a terra, que recordin que amb el que val una temporada seva La Bruixa d'Or amb prou feines podria pagar mitja plantilla.