Em permetran una llicència en aquest primer article de la nova etapa d'aquest diari. Ja sé que hi ha ressaca per l'eliminació de les semifinals de la Champions, per la votació al Congrés dels Diputats a Espanya, pel referèndum pel nou Camp Nou, per la lliga i la copa, per la posició i el contracte oblidat de Messi, pel canvi d'Iniesta... Precisament per això, perquè hi ha grans temes de debat, segur que entendran com n'és, d'important, girar la vista i fer un cop d'ull als orígens.

L'Esportiu, aquesta publicació que tenen ara mateix a les mans, continua amb l'esperit d'El 9 Esportiu, que des del 2 de gener del 2002 (ja fa dotze anys) treballa al servei del país a través de la comunicació i l'esport, un autèntic motor social en un territori d'extraordinàries capacitats, però amb una tradicional baixa autoestima. Gràcies a la seva tasca, a la seva mentalitat oberta i europeista, a la defensa del català i de l'orgull de l'esport i els esportistes catalans, el nostre país és avui una mica més orgullós i també més lliure. Els directors Jordi Grau, Pep Riera i, ara, Emili Gispert han sabut entendre que només des de la llibertat d'expressió (un bé cada cop més escàs) es dignifica la professió i es construeix un país més fort, més íntegre i més intel·ligent. És d'agrair. El més fàcil és agenollar-se davant del poder i sobreviure amb més comoditat. Dignitat? No, repetim, comoditat. I així seguirem els que hem tingut l'immens honor de ser-hi des del primer dia i, malgrat tot, bons i mals moments personals, millors i pitjors de professionals, sent fidels a aquest apassionant i tan maltractat (de vegades pel mateix sector) ofici i, sense dubte, amb tot el respecte cap al lector.

I aquesta situació em retorna a l'origen, a l'inoblidable L'Esportiu de Catalunya, un setmanari nascut el setembre del 1987 i desaparegut l'octubre de l'any següent just quan començava a arrelar. Pressions. Una llàstima. D'aquell projecte meravellós (que res té a veure empresarialment amb aquest) la memòria en recupera el nom, L'Esportiu, i l'esperit d'una premsa lliure i sense lligams amb el poder (entre d'altres, el del Barça de Núñez, implacable amb qualsevol mostra del que ell considerava oposició) i amb la llibertat d'escriure en català o castellà. Mai va rebre una subvenció oficial i per això mai va estar al servei de ningú. I potser aquesta va ser una de les causes de la seva mort. Serveixin aquestes lletres com a homenatge al seu director, José María Campos (periodista de raça, íntegre i professional com el que més, amic i mestre) i a tots els que hi van ser: Miquel Àngel López Barajas, Albert Larriba, Miguel Ángel Buil, Tomàs Terrats, Àngel Moran, Kim Salomon, Francesc Casals, Fernando Baquero, Toni García Bernardo, Jordi Mestre, Lluís Payarols, Xavi Canals, Àngel Fernández, Xavi Pérez, Imma Casares, Francesc Terrado, Margarita Puig, Julián Felipo, Josep Coves, Jordi Roca, Jordi Xargayó, Emilio Molines, Susanna Ruiz, Eduardo Berzosa, Jordi Gago, Frederic Fernández, Toni Carrillo, Lali Font, Lluís Pagès, Fede Rodríguez, Jordi Cañigueral, Lluís Mascaró, Susanna López, Toni Sastre, Miquel Ángel Sánchez, Antonio Villar, David Morata, Àngel Joaniquet, Carles Bascones, Xavi Fité, Jaume Pinyol, David Airob, Pilar Pascual, Artur Martí, Pedro Pablo Sánchez… em deixo algú? Perdoneu la llista!

El nou projecte de L'Esportiu ens necessita a tots, a nosaltres per donar el millor i a vosaltres per fer-nos costat. Aquí ho tenen tot, periodisme, esport i país. I respecte als debats en clau Barça, potser també seria important que algú retornés als orígens. Seguim tenint pressa.