Comencem per la gran evidència: dimecres hi ha una final i s'ha de recuperar moralment aquest grup amb caràcter d'urgència. Ara mateix, el Barça sembla un boxador completament grogui que pot acabar amb un dramàtic KO si algú li torna a tocar la moral de la sonora manera que ho han fet els dos darrers rivals. Resulta que reclamem reacció a Martino, just quan hem perdut gran part de la confiança en ell. Dos partits, un grapat de decisions discutibles i ja tenim entrenador amb cara d'ex. A Granada, l'equip va ser incapaç de trobar barraca i batre un conjunt que tampoc va necessitar fer el matx de la seva vida per derrotar-nos. El tècnic argentí ha anat perdent credibilitat a mesura que l'onze s'allunyava de la seva essència de toc, ara del tot perduda. Tres dies per despertar-se, traure orgull d'allà on sigui i lluitar contra el Madrid, equip que, salta també a la vista, tampoc sembla ara un prodigi de plenitud. Ja és mala sort afluixar just quan el Madrid dubta. Hi ha altres evidències en el moment del Barça que es liquiden amb una simple frase. En la Champions, punt final a sis anys consecutius arribant a les semifinals, situació ben explícita. En la lliga, ja depens del que pugui fer l'Atlético de Madrid, pletòric de moral i enfortit a mesura que avança, a tocar d'una oportunitat única, històrica, somiada. Un conjunt colchonero al qual no has sabut com guanyar després de cinc duels, detall que malparla de com prepares els partits. De la contemplació en detall podríem passar a un retrat més global, però aquest pot esperar mentre hi hagi esperança en els dos fronts de competició. Després, ja sospesarem altres evidències.

Com, per exemple, que les coses s'han fet força malament des de la marxa de Pep Guardiola, tot i que fugim d'extrems i busquem matisos. Va plegar l'ideòleg i ningú ha sabut com planificar el panorama per evitar la decadència, ni s'ha preservat el fantàstic estil de joc, ara també en retrocés. Fa un any, tot un any, va arribar el clatellot del Bayern, últim avís per reaccionar. No calia la gran revolució, però es va optar per seguir la directriu exclusiva d'un president que ja no hi és, convençut de portar Neymar i Martino com a apostes personals en lloc d'invertir allà on calia reforçar o pensar en un tècnic realment capaç d'evolucionar el model. L'equip ha fet unes quantes passes enrere en l'ètica de treball. També és evident que aquest Barça, ho hem escrit fins a cansar-nos, guanya per inèrcia i excés de talent el 90% dels duels, però ja no competeix com abans quan toca. De responsables, n'hi ha uns quants. Per començar, la directiva i el director tècnic, que ja acumulen quasi quatre anys de gestió, prou temps per jutjar la seva capacitat. Només tenien una prioritat: preservar l'excel·lència. No ho han sabut manegar. Això del futbol, d'acord, és molt volàtil, i el Barça, encara més. De moment, recupereu un equip que ha perdut l'autoestima. Després, apareixerà la crua realitat: fa estona llarga que el Barça no gira rodó. Just des que la directiva de Rosell va menystenir l'herència. Sí, eren els més votats. Però això, avui, ja no compta per a res. Ja els hem vist actuar de sobres i encara sabem valorar les evidències.