Hi pot haver una carta de sort, un resultat millor, però aquest equip amb l'esquema actual no té gràcia. És previsible. I que ara no es busqui a qui fer pagar els plats trencats; hi ha un aparell de responsables: Rossell, que va fugir, i Zubizarreta, per la seva inacció. La resta és enganyar el personal i els socis. El bo del cas és que no calia ser gaire entès en futbol per veure-ho. Després de la repassada de l'any passat del Bayern, només Neymar. El problema no estaca davant. La resta són excuses de mal pagador. No s'ha acabat el món, ni tan sols s'ha de tirar el barret al foc; només fer net en un parell de posicions i reforçar l'equip perquè pugui jugar per les variants de joc quan calgui. Quatre jugadors contrastats i usar el planter. El que no s'ha de fer de cap manera és perdre ser entre els vuit millors equips del món tenint jugadors com ara Messi, Iniesta i Neymar i un escamot de futbolistes de primer nivell. Xavi ha de ser usat de forma pautada, els nous fitxatges o incorporacions s'han d'acoblar a l'estil Barça i als seus valors i, cal dir-ho, s'ha de sacsejar la direcció esportiva i confiar en els professionals del club que tenen el cul pelat en aquests afers. L' exemple seria l'equip directiu que va aconseguir els millors dels èxits. No estaria gens malament recuperar Albert Benages. En un país cada cop amb més estima nacional i camí de la llibertat i de la independència, el Barça ha de jugar un paper diferent del que fins ara ha fet. Ja no serà, esperem-ho, refugi massiu del simbolisme nacional, sinó que ha de ser cada cop, encara més, un club més universal, més internacional i més català.

El Barça no pot estar només a mercè d'un resultat reeixit o fracassat. Cal fer una profunda reflexió sobre el seu present i sobre com encarar el futur. Passi el que passi a València contra el Madrid, s'ha d'actuar amb calma, seny, mesura i pluralitat. Estendre la mà a Cruyff i el seu entorn ens permetria ampliar el ventall de futurs entrenadors, intentar acabar amb tanta lluita interna. Alhora, cal legitimar la presidència per mitjà de les urnes.

I en darrer terme, reconèixer Tata Martino, tot un senyor, un cavaller que crec que no pot seguir, malgrat la seva exemplar actuació. Li han mancat el central que calia i un director esportiu que no ha fet la seva feina.