La determinació d'Iniesta

La deter­mi­nació és un com­bus­ti­ble impres­cin­di­ble per acon­se­guir rep­tes. Un com­bus­ti­ble que es genera a par­tir d'un acte de volun­tat, de decisió. Sense aquest punt de par­tida és molt com­pli­cat tirar enda­vant pro­jec­tes, encara que es dis­posi dels altres ele­ments neces­sa­ris. És més, la deter­mi­nació pot fer de comodí i subs­ti­tuir, total­ment o par­ci­al­ment, altres fac­tors. I el pri­mer pas que s'ha de fer per tenir aquesta deter­mi­nació és ofe­rir mis­sat­ges direc­tes, con­tun­dents, clars, dei­xant de banda la retòrica, els jocs de parau­les buits. Per això em sem­blen tan impor­tants les afir­ma­ci­ons d'Andrés Ini­esta, ahir en la roda de premsa prèvia a la final que aquest ves­pre el Bar­ce­lona jugarà con­tra el Real Madrid: “El que és culer estima el Barça quan gua­nya, quan perd, en els moments difícils… A tots ens agra­da­ria gua­nyar sem­pre, però quan no et sur­ten las coses et fots, plo­res i t'aixe­ques. Això és el fut­bol, l'esport.” El mig­cam­pista blau­grana té tota la raó, perquè la deter­mi­nació també troba adob en els fra­cas­sos, sem­pre que aquests se sàpiguen cana­lit­zar bé i se'n posi­ti­vit­zin les con­clu­si­ons, en lloc d'aban­do­nar-se a la crítica o al pes­si­misme més bel·lige­rant.

Però perquè aquest esce­nari sigui pos­si­ble i la deter­mi­nació és man­tin­gui en el seu nivell més alt, la clau és el grau d'interac­ti­vi­tat que s'esta­bleix entre la plan­ti­lla i els afi­ci­o­nats. Hi ha un canal entre ells que va en les dues direc­ci­ons i uns retro­a­li­men­ten els altres. Ara bé, quan un dels dos emis­sors fla­queja, l'altre ha de posar-hi més de la seva banda, sense retreure res. Un exem­ple –n'hi ha milers en l'àmbit espor­tiu i fut­bolístic, però agafo aquest pel fet de ser molt pro­per i molt clar– es va pro­duir diu­menge pas­sat al camp del Liver­pool, a Anfi­eld. L'equip local, en un par­tit trans­cen­den­tal en la lluita per la lliga, va veure com en el segon temps es veia superat en el joc pel rival, el Manc­hes­ter City, i com aquest igua­lava un 2-0 i el tenia con­tra les cor­des. Mal­grat que l'equip no ofe­ria el que els afi­ci­o­nats espe­ra­ven, no hi va haver xiu­lets, ni silen­cis, ni repro­va­ci­ons. Des de les gra­des va sor­gir un cor­rent de deter­mi­nació, en forma de cançons, aplau­di­ments i ànims, que va per­me­tre al Liver­pool superar una situ­ació adversa, tor­nar a avançar-se i resis­tir, men­tre que l'afició cele­brava cada pilota robada o cada incursió rival tallada i des­vi­ada a fora de banda en con­tra com si fos un gol. Aquest és el camí que porta a la victòria, a la pos­si­bi­li­tat de tenir a l'abast objec­tius que en con­di­ci­ons nor­mals sem­blen ina­bas­ta­bles. La com­pli­ci­tat entre els afi­ci­o­nats i l'equip, la importància d'una iden­ti­fi­cació plena entre aquests dos sub­jec­tes, és la millor manera d'impe­dir que hi hagi cap escletxa, per petita que sigui, per on es pugui pro­duir la més mínima fil­tració de des­con­fiança, de der­ro­tisme, de feblesa, de debi­li­tat.