El Barça dels 80…
Hi havia una vegada una manera de fer, revengista amb el poder anterior, obsessionada a viure a la contra i resignada a no disfrutar amb la pròpia gestió per culpa de l'absència de discurs i d'èxit esportiu. Precisament la desorientació de l'àrea del futbol conduïa l'entitat a un rosari de canvis d'opinió, mètode i filosofia que li impossibilitava qualsevol via de triomf continuat. Per això cada títol esportiu es vivia com un èxit extraordinari. L'afició, resignada a la penúria, es tornava boja a Canaletes conscient que potser el següent cop no arribaria en molt de temps. De tant en tant, hi havia sarau i la directiva, autèntica especialista a no fer mai autocrítica, utilitzava els sectors afins dels mitjans de comunicació per posar als peus dels cavalls els jugadors, moltes vegades fins i tot, la gran estrella de l'equip. La conseqüència podia ser, fins i tot, la seva venda.
La principal raó d'aquest trist caminar era la confabulació intergal·làctica anti-Barça i l'acumulació de mans negres que impedien els èxits esportius. Normalment apareixien a camps com els del Valladolid i el Granada. Eliminades per imposició divina les possibilitats de guanyar la lliga, les temporades se salvaven de dues maneres: guanyant els partits contra el Real Madrid i/o aixecant la copa, un trofeu que aleshores de menor no en tenia res. I l'èxit de l'exercici en qüestió acabava de ser imperial si la lliga la guanyava un altre equip, per exemple, l'Atlético de Madrid, i la copa d'Europa no aterrava a la casa blanca i anava, per posar un club qualsevol, a les vitrines del Bayern de Munic, l'equip de tots els barcelonistes quan s'enfrontaven amb els madrilenys. Madriditis se'n deia, d'això…
En l'àmbit esportiu, tenia gràcia veure com, amb una gran imaginació i coherència futbolística, el president fitxava un entrenador de la mateixa nacionalitat que l'estrella de l'equip. Acostumava a ser un nyap, però la maniobra es repetia contínuament. Aquest era el camí clàssic, però de vegades l'elecció del tècnic tenia a veure amb els resultats de l'anterior: per exemple, quin era l'equip de moda? El Bayern. I qui el guanyava? El Borussia de Dortmund, per 0 a 3. Doncs a fitxar aquell entrenador. Com entrenava, quin tipus de futbol feia, quin caràcter tenia, què sabia de Barcelona i del club… eren qüestions que no interessaven gaire. La seva contractació era una cortina de fum tan gran que la gent no podia veure res més… I, és clar, de vegades amb ell aterrava a can Barça un altre artista de la mateixa nacionalitat amb la garantia de l'obtenció de la glòria divina. El resultat era de vergonya. Però contra això, recordeu, fantasmes antiblaugrana de l'alçada d'un campanar.
Això sí, grues per tot arreu per fer obres i més obres. I ampliacions. I lliçons econòmiques i patrimonials… números que després tremolaven i que obligaven a enviar la teva estrella a l'etern rival per poder sortir-ne airós. I cap debat d'idees. Democràcia en qüestió. I gir d'esquenes o lleu acompanyament disfressat a la societat malgrat que els gestos polítics ciutadans assenyalaven el camí contrari.
Aquest era el Barça de no fa gaire, el que es va enterrar gràcies a una idea futbolística que va esdevenir un fet cultural i la joia d'una afició que va aprendre a gaudir de la victòria a còpia de talent, treball i estètica, i de la derrota sense excuses de mal pagador i amb educació. El Barça i la seva exclusiva identitat. Un orgull.
Enterrat? Hem escrit enterrat? Bé, potser no del tot…
Tenim pressa. Pel Barça i pel país. Democràcia.