La projecció i les expectatives
Les rodes de premsa posteriors als partits són sovint rodes de pressa. Tothom va tard. Els diaris estem pendents de tancar l'edició a temps. Les ràdios i les televisions solen tenir un espai postpartit limitat. I si els partits s'acaben cap a mitjanit, ja és el súmmum. Tot plegat explica que moltes vegades es busquin les tres o quatre respostes ràpides, i cap a casa. I les reflexions més enllà de partits o resultats, ja es demanaran entre setmana o en la prèvia.
Amb la veu pausada que el caracteritza, Eusebio Sacristán va trencar aquesta tendència de deixar quatre frases sobre la justícia del resultat, l'actitud dels jugadors i les dificultats del rival després de la visita del Girona al Miniestadi. Durant el quart d'hora de discurs, l'entrenador del filial va parlar també de la seva idea respecte a la progressió i les etapes dels jugadors que destaquen al planter. Ho feia després que Adama i Munir, que havien celebrat feia cinc dies el títol de campions d'Europa amb els juvenils, fossin clau per a la remuntada contra el Girona en una lliga que, malgrat que el filial ja ho té tot fet, es pren amb molta energia.
Eusebio va transmetre un missatge en què s'incloïa: “Si els generem expectatives massa altes, estarem creant frustració en els jugadors. N'hem d'aprendre tots.” I seguia: “N'hi ha de molt joves que estan molt bé, però els falta anar madurant. I el temps no es pot accelerar. La nostra feina és gestionar-ho amb tranquil·litat i serenitat, i fer-los veure que estan en procés de formació.” Adama i Munir podien ser bons exemples del que estava dient, però potser encara més ho era Dongou: “Les expectatives que havíem generat tots han estat un pes per a ell. I encara és juvenil”, va assenyalar Eusebio.
Més enllà de si Eusebio té o no el perfil ideal per entrenar el filial, la reflexió és interessant. I ara que hi ha tants embolics i incerteses al Barça, encara és més necessari filar prim amb els jugadors joves que apunten alt. Amb el primer equip tan desgastat, n'hi ha que ho cremarien tot i apostarien per accelerar l'arribada del jovent. I l'acceleració es pot convertir fàcilment en precipitació, especialment si no hi ha estabilitat. De vegades, el context és tan o més important que les condicions. Qui sap si Pedro Rodríguez, per exemple, s'hauria pogut consolidar en el primer equip si, més enllà de la confiança del tècnic, hagués enxampat una etapa més convulsa. I qui sap quants jugadors que reunien les condicions òptimes després de passar pel filial van veure frustrada l'oportunitat al primer equip perquè en aquell moment faltava paciència o confiança. O, senzillament, perquè encara no estava prou madur i es va voler córrer massa.
El Barça B, que va patir molt en la primera volta, viu un dels millors moments a segona A. I per bé que hi ha uns quants jugadors que per edat i condicions ja tenen molt complicat arribar al Camp Nou –de fet, s'han fet fitxatges per rendir específicament a segona A sense pensar en el primer equip–, també n'hi ha que fan bona pinta, amb Adama Traoré com a màxim exponent ara mateix. Té 18 anys. Massa jove? Massa aviat per fer el salt? Des de fora, costa endevinar-ho. És qüestió que els que manen ho tinguin clar. I que pensin en la projecció i la maduresa del jugador, i en l'espai que hi haurà al primer equip, més que no pas en la necessitat de fer algun gest de cara a la galeria.