El millor equip de la història del fut­bol no hau­ria clau­di­cat, caient ver­go­nyo­sa­ment de genolls, con­tra l'Atlético (sense els seus dos millors juga­dors) en la Cham­pi­ons; ni hau­ria rega­lat escan­da­lo­sa­ment la lliga a Gra­nada; ni tam­poc no hau­ria permès que un Madrid molt volun­tariós i sense Cris­ti­ano ens guanyés la copeta del Borbó. Això és evi­dent. Com també ho és que si l'actual Barça deca­dent, lide­rat per Bar­to­meu (vice­pre­si­dent espor­tiu abans que la fugida de Rosell el cata­pultés a la pre­sidència) i Zubi­zar­reta (quin gal­tes!), hagués tin­gut el punt d'auto­es­tima que se li supo­sava tam­poc hau­ria d'haver pro­ta­go­nit­zat aquest final de tem­po­rada tan cala­mitós.

Per­me­teu-me una reflexió que no té res a veure ni amb el per­fil d'entre­na­dor que hem de fit­xar, ni amb les diver­ses posi­ci­ons que obli­gatòria­ment hem de reforçar, ni amb els pesos pesants (el que Cruyff ano­me­nava “vaques sagra­des”) que inex­cu­sa­ble­ment hem de lli­cen­ciar –amb tot els honors–, però que per mi és el fac­tor clau: talent i auto­e­xigència il·limi­tada. Això ens va fer grans. El pri­mer no es fabrica, però el segon només depèn de qui mana i de qui juga. Us ima­gi­neu un juga­dor del Barça 2008-11 pen­jant a la xarxa una auto­gra­vació fent el xim­ple el dia abans d'un par­tit trans­cen­den­tal (Alves), o qual­se­vol altre fent mona­des via Twit­ter l'endemà d'una der­rota dolo­rosa (Ney­mar)? Vau veure mai els juga­dors d'aquell equip bai­xant de l'avió amb la fila que feien l'altre dia a València, alguns amb les cami­ses des­cor­da­des i els pan­ta­lons arre­man­gats fins als bes­sons?... Com una autèntica banda!

La suma dels detalls és el que fa la cosa. Pep Guar­di­ola (a veure si aquesta nit el Bayern posa el Madrid al seu lloc) ja va adver­tir de la tem­pesta i va tocar el dos per “no haver de pren­dre mal”. Els que es van que­dar no es van atre­vir a actuar –on i quan calia– i al final tots ple­gats hem aca­bat pre­nent mal, molt de mal. I del Barça que can­tava orgu­llo­sa­ment allò de “copa, lliga i Cham­pi­ons...” hem aca­bat sen­tint com avui ens can­ten, amb la mateixa tonada però amb to de mofa “super­copa, copa Cata­lu­nya i Gam­per”.

És pri­o­ri­tari recu­pe­rar la idea ori­gi­nal. La fam insa­ci­a­ble de gua­nyar, el voler ser fut­bo­lis­tes abans que egocèntrics pro­duc­tes de màrque­ting amb data de cadu­ci­tat; perquè es juga com s'entrena i s'entrena com es viu la pro­fessió. Només així podrem recu­pe­rar els aspec­tes fona­men­tals del nos­tre joc –com la pressió asfi­xi­ant i tris­ta­ment aban­do­nada– i plan­te­jar-nos la ine­vi­ta­ble incor­po­ració d'altres igual­ment pro­duc­tius i peno­sa­ment dei­xats de banda en aquest fut­bol rococó a vol­tes infu­ma­ble en què hem aca­bat ins­tal·lats. Tor­nem a l'equi­li­brada majes­tu­o­si­tat del bar­roc, sis­plau!

És clar que, espe­rar que els manai­res que amb la seva inep­ti­tud han dila­pi­dat una herència de valor incal­cu­la­ble siguin ara els matei­xos que hagin de tenir la capa­ci­tat d'encer­tar-la és massa. És com si a Pepe li com­pres un Mecano i pre­tens que et munti la torre Eif­fel. Que el Senyor els il·lumini i que Messi (into­ca­ble) recu­peri el som­riure.