Opinió

Dilapidar una herència de valor incalculable

Els que
han permès
la degradació del que ha estat el millor club del món són els mateixos
que el continuaran dirigint

El millor equip de la història del fut­bol no hau­ria clau­di­cat, caient ver­go­nyo­sa­ment de genolls, con­tra l'Atlético (sense els seus dos millors juga­dors) en la Cham­pi­ons; ni hau­ria rega­lat escan­da­lo­sa­ment la lliga a Gra­nada; ni tam­poc no hau­ria permès que un Madrid molt volun­tariós i sense Cris­ti­ano ens guanyés la copeta del Borbó. Això és evi­dent. Com també ho és que si l'actual Barça deca­dent, lide­rat per Bar­to­meu (vice­pre­si­dent espor­tiu abans que la fugida de Rosell el cata­pultés a la pre­sidència) i Zubi­zar­reta (quin gal­tes!), hagués tin­gut el punt d'auto­es­tima que se li supo­sava tam­poc hau­ria d'haver pro­ta­go­nit­zat aquest final de tem­po­rada tan cala­mitós.

Per­me­teu-me una reflexió que no té res a veure ni amb el per­fil d'entre­na­dor que hem de fit­xar, ni amb les diver­ses posi­ci­ons que obli­gatòria­ment hem de reforçar, ni amb els pesos pesants (el que Cruyff ano­me­nava “vaques sagra­des”) que inex­cu­sa­ble­ment hem de lli­cen­ciar –amb tot els honors–, però que per mi és el fac­tor clau: talent i auto­e­xigència il·limi­tada. Això ens va fer grans. El pri­mer no es fabrica, però el segon només depèn de qui mana i de qui juga. Us ima­gi­neu un juga­dor del Barça 2008-11 pen­jant a la xarxa una auto­gra­vació fent el xim­ple el dia abans d'un par­tit trans­cen­den­tal (Alves), o qual­se­vol altre fent mona­des via Twit­ter l'endemà d'una der­rota dolo­rosa (Ney­mar)? Vau veure mai els juga­dors d'aquell equip bai­xant de l'avió amb la fila que feien l'altre dia a València, alguns amb les cami­ses des­cor­da­des i els pan­ta­lons arre­man­gats fins als bes­sons?... Com una autèntica banda!

La suma dels detalls és el que fa la cosa. Pep Guar­di­ola (a veure si aquesta nit el Bayern posa el Madrid al seu lloc) ja va adver­tir de la tem­pesta i va tocar el dos per “no haver de pren­dre mal”. Els que es van que­dar no es van atre­vir a actuar –on i quan calia– i al final tots ple­gats hem aca­bat pre­nent mal, molt de mal. I del Barça que can­tava orgu­llo­sa­ment allò de “copa, lliga i Cham­pi­ons...” hem aca­bat sen­tint com avui ens can­ten, amb la mateixa tonada però amb to de mofa “super­copa, copa Cata­lu­nya i Gam­per”.

És pri­o­ri­tari recu­pe­rar la idea ori­gi­nal. La fam insa­ci­a­ble de gua­nyar, el voler ser fut­bo­lis­tes abans que egocèntrics pro­duc­tes de màrque­ting amb data de cadu­ci­tat; perquè es juga com s'entrena i s'entrena com es viu la pro­fessió. Només així podrem recu­pe­rar els aspec­tes fona­men­tals del nos­tre joc –com la pressió asfi­xi­ant i tris­ta­ment aban­do­nada– i plan­te­jar-nos la ine­vi­ta­ble incor­po­ració d'altres igual­ment pro­duc­tius i peno­sa­ment dei­xats de banda en aquest fut­bol rococó a vol­tes infu­ma­ble en què hem aca­bat ins­tal·lats. Tor­nem a l'equi­li­brada majes­tu­o­si­tat del bar­roc, sis­plau!

És clar que, espe­rar que els manai­res que amb la seva inep­ti­tud han dila­pi­dat una herència de valor incal­cu­la­ble siguin ara els matei­xos que hagin de tenir la capa­ci­tat d'encer­tar-la és massa. És com si a Pepe li com­pres un Mecano i pre­tens que et munti la torre Eif­fel. Que el Senyor els il·lumini i que Messi (into­ca­ble) recu­peri el som­riure.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)