En aquest final de temporada del Barça s'ha tornat a les èpoques d'esperar el veredicte del públic per saber l'acceptació que tenen o mantenen els jugadors de la plantilla blaugrana després d'alguna desfeta. Es busquen culpables. És urgent. Ja se sap que en la derrota, o en les derrotes, tot són crítiques. I que la memòria és feble. El Barça torna enrere. De l'obligació de guanyar-ho tot a no guanyar res. L'equip ha perdut recursos i ha perdut títols amb esperances mínimes al de la lliga. L'equip ha decebut. Alguns jugadors també. Ja no es recordava al Camp Nou aquesta situació que examina amb contundència el que es fa i com es fa i reclama amb urgència foc nou. Ara toca canviar-ho tot. Fora l'entrenador. Canviem jugadors. Dimissió del secretari tècnic. Eleccions a la presidència. Tot. S'ha de canviar tot. Es concreta amb noms propis. Messi ha estat absent i centre de tota mena de comentaris en aquests últims partits. En el partit de diumenge va somriure. Feia dies que no ho feia. Va tornar a marcar. I l'equip va tornar a guanyar.

Martino és un gat vell i sovint somriu per sota el nas per les crítiques que llegeix i escolta sobre l'equip, sobre ell o sobre Messi. Està de pas i ja sap que no ha complert els objectius que tenia. Ha arribat a un equip guanyador i se li han escapat títols que estaven en joc i que sempre fan goig a les vitrines del museu blaugrana. Reconeix la seva culpabilitat i ja sap quin pa es dona a can Barça si no es guanya. Ho ha vist i comprovat en poc temps. I sap que sempre les crítiques plouen a dojo sobre els futbolistes i sobre l'entrenador segons el rendiment de l'equip. I segons quin futbol proposa. I més sabent d'on ve el Barça. Tata Martino ha rebut una herència guanyadora. L'equip està pensat en el rendiment de Messi. Pep Guardiola ho va tenir clar. Vilanova també. Si l'argentí funciona, l'equip rutlla. Si hi ha poques aportacions de l'argentí, l'equip pateix. Pateix molt.

Què li passa a Messi? Una pregunta que de moment no té resposta i l'argentí es manté callat mirant al cel. El que se sap i és evident és que l'equip s'ha desinflat. Ha perdut recursos i personalitat. La pressió a les bandes ha desaparegut. Pedro ha perdut protagonisme. Alexis també. Martino és tossut amb la seva proposta futbolística per a les grans ocasions. I ho anuncia als quatre vents. Apareixen Cesc i Neymar i desapareixen Pedro i Alexis. I així pels segles dels segles. Ho farà sempre. Ho veu així. És la seva aportació. Ho diu públicament avisant els adversaris per donar-los temps per estudiar com aturar-los. Martino tampoc no té problemes a passar comptes a la sala de premsa si pensa que ho ha de fer. Es manté fidel al que ell fa. Ho assumeix. Se li ha criticat que treballa poc l'equip. Que no aporta nous arguments per superar el que els adversaris saben per aturar el joc blaugrana.

Quatre aficionats valents, en el seu dret però justos de memòria, van treure mocadors blancs diumenge a l'estadi en l'últim partit de lliga reclamant que no els agrada gens el que estan veient en aquest final de temporada. Diuen que hi ha la voluntat de gestionar l'equip amb els reforços que calgui i les baixes que es considerin. Que no hi haurà eleccions, que el president i la junta continuen, que el secretari tècnic també continua, que del futur de l'entrenador no es diu res però s'entén tot. No sabem ara per ara què podrà fer el Barça per refer-se d'una temporada accidentada i sense títols. Tot serà igual però diferent.