I ara es veu tot molt fàcil i es dirà que sí, és clar, que molt bé tot plegat perquè el resultat va ser el que va ser i que si no, aleshores... O també que, “què hagués passat si...” i tota la pesca, la temptadora cantarella que se sent un cop sona la botzina final, l'edèn de les hipòtesis on tothom és campió i ningú perd.

Però el cas és que la cosa no pintava gens bé. Se sabia que el fil argumental del Galatasaray buscava i generalment sempre trobava bones raons en la distingida planta de Carlos Arroyo, base, amo i senyor de l'espai, de manera rellevant d'aquell que conforma la mitja distància –infrautilitzat en el bàsquet dels nostres dies–. El porto-riqueny, apuntàvem, s'havia cruspit Marcelinho en els primers tres minuts d'eliminatòria (3-12), i Sada va entrar per posar-li les esposes, a cara descoberta i sense reserves, minuciós i mineral. Ovacionat, s'asseia a 4:23 del descans (23-25). I tornava Marcelinho, però aquell dia no tocava i poc després (25-31), a 1:47 del descans, el brasiler deixava el camp per no tornar més. I el moment de la sèrie va sorgir, de manera harmoniosa i en fantàstica comunió.

Quedava poc per al descans i amb Arroyo fent de les seves, Pascual, en comptes de tornar el vitamínic Sada a la pista, va cridar Pullen. I el Palau va aplaudir, en completa empatia amb l'acció perquè l'entrenador havia pres la mateixa decisió que ells haurien adoptat si haguessin estat al seu lloc. Pascual, Pullen i el Palau van formar un perfecte triangle rectangle: tothom sabia el perquè del que passava en aquell instant precís. Tots a l'una, Pullen va trobar Dorsey per sobre el cèrcol i, abans d'enfilar el vestidor, encara va tenir temps per anotar un parell de triples. El que passés en defensa era secundari, l'equip necessitava punt i, en la presa de decisions en situació crítica, en la direcció de partit, l'entrenador etiquetat com a defensiu i conservador havia apostat per l'atac, a risc que Pullen no hagués estat encertat i que Arroyo s'hagués multiplicat.

Quaranta-vuit hores després i passats deu minuts del salt inicial, el Barça ja ho tenia, amb dotze punts a camp obert i cinc assistències d'un desfermat Marcelinho, alliberat per la no-presència d'Arroyo. “No fa dos partits seguits dolents”, havia dit Pascual al final del primer partit, quan el brasiler s'havia quedat en 5:42 minuts de joc –5-18 en aquell interval–, el segon dels seus 135 partits d'Eurolliga que menys havia jugat. Un dijous lleuger en una peça que constava de tres actes el desenllaç de la qual s'havia de donar en “territori hostil.” Al camp del Galatasaray i amb Arroyo al capdavant.

I com en la primera aixecada de teló, Marcelinho, superat, havia de ser substituït en els compassos inicials (19-13). Amb Sada i amb Pullen, compartint pista alguns minuts, es va mantenir dreta la bastida de l'equip (40-35), amb sis punts del primer i set del nord-americà (+3 amb ell a pista). Tornant, va ser el badaloní el que va començar, anant a la banqueta després de jugar els primers 7:05 minuts del tercer quart. Instant per a la segona gran decisió en situació crítica de Pascual, una elecció que de fet ja estava en marxa des del moment que Sada havia sortit en aquell cinc inicial. Amb el partit igualat (47-46), el tècnic va apostar per Marcelinho, incapaç en tota l'eliminatòria de frenar Arroyo però que, en atac, se sabia i es confiava que podria castigar el capità general d'Ataman.

Jugant-se-la amb ell, l'entrenador etiquetat com a defensiu i conservador va tornar a apostar per l'atac per guanyar el partit. Amb Marcelinho a la pista, Arroyo va ser convidat a assumir més responsabilitats ofensives –mentalment, li tenia guanyat el duel particular al brasiler–, però cada minut que passava la lesió i la fatiga anaven en contra seva i a favor dels blaugrana. Res del que succeïa es donava perquè sí i, donant el partit al primer base de l'equip –15 punts seus en aquells 13 minuts finals–, Pascual va arriscar per rehabilitar-lo –significatiu que, amb 57-62 i temps mort, fos Pullen el jugador de banqueta que, front contra front, anés a reconèixer el bon moment a Marcelinho.

I ja pot ressonar la cantarella del “què hagués passat si...”, l'edèn de les hipòtesis on res del que hi passa té sentit. Perquè la sèrie del base (Arroyo) va tancar-se amb un 3-0 i amb els tres bases de Pascual endollats, protagonistes.