Fa 32 anys que em dedico a la informació esportiva i mai he posat els peus al Camp Nou per fer informació del Barça. I em considero, sóc, un periodista esportiu. Hi ha vida més enllà del Barça de futbol, encara que de vegades no ho sembli. El futbol no és un esport que m'agradi especialment. M'agrada veure el Barça i que guanyi, però el futbol no és entre els esports que més aprecio. Tinc claríssim que el Barça s'ho menja quasi tot i que qualsevol altre fet esportiu, fins i tot els que protagonitzen les seccions blaugrana, ha de ser molt i molt excel·lent per passar per davant de l'equip de futbol del Barça. Especialment quan juga un partit.

En aquest diari hem intentat, des del primer dia, combinar el gegant que s'ho menja tot amb la resta d'esports –entre els quals incloc el futbol que no és el Barça– i em sembla que ens n'hem sortit. Que ens en sortim. Segur que hi ha aficionats a un o un altre esport o club que consideren que no els tractem bé. Segur. Ja ho sabíem quan de la secció d'esports d'El Punt va sorgir El 9. També sabíem que era impossible fer un diari d'esports per a tot el país amb el nivell d'informació –local– que donaven les diferents edicions d'El Punt. Ho vam estudiar i vam comprovar que no es podia fer. Ni per la gent que feia falta ni pel volum que tindria el diari en qüestió.

El Barça és l'estrella i ho accepto. Però em revolta i m'emprenya que es jutgi la feina d'una colla de bons professionals que tracten molts esports perquè no agrada una manera de fer o una opinió sobre el Barça, l'Espanyol o una altra cosa. O per quelcom pescat al vol a la xarxa.

Quan era cap d'esports d'El Punt la gent et trucava per telèfon i et deia el que no li agradava. De vegades, massa vegades, parlaven d'oïdes, perquè algú els havia dit que publicàvem alguna cosa que ells ni tan sols havien llegit. Ara aquest procés es fa a les xarxes socials. Ara algú pesca al vol un enllaç a una informació o a un article en un web o una piulada o repiulada en el Twitter, o la imatge d'una portada, i es veu capacitat per jutjar tot el que fa, 363 dies a l'any, en unes quaranta planes de mitjana, una colla de periodistes. Passa molt sovint. Massa. Un exemple d'ahir mateix. Dimarts vam fer quatre planes amb un recull de libres esportius, en total 14 llibres, un text general i tres entrevistes a tres autors. Ahir les vam tornar a penjar, les imatges de les planes, no els enllaços, al Twitter, una a una. Les piulades van ser repiulades i una persona va caçar la repiulada de la primera plana, on, a sota del text general, hi havia les imatges de cinc dels sis llibres de temàtica Barça –de 14 llibres– de què parlàvem. La conclusió? Una piulada en què ens deien: “L'esport és més que el Barça!” El signe d'exclamació final denota emprenyament. Per ell, L'Esportiu és Barça i prou.

De veritat, algú que llegeixi habitualment aquest diari, que es miri el que fem, set dies a la setmana, diria això?