Em vénen al cap els obituaris del New York Times, aquell art menor del periodisme, un gènere diferent, únic, escrit per especialistes capaços de presentar perfectament al profà l'obra i el tarannà de qualsevol persona famosa tot just traspassada. I fer-ho amb categoria, nivell i elegància, sense apuntar ja cap séc agre perquè la parca, simplement, és tan dura que endolceix els records per força. Davant d'ella, els que ens quedem, encara que només sigui per uns dies de dol, ens il·luminem de cor per apreciar les humanes prioritats com cal. Qui vulgui empassar millor el disgust viscut, té al voltant centenars de pàgines laudatòries a llegir, multitud d'opinions admiratives de les persones més diverses i antitètiques, un enorme devessall bolcat a les xarxes socials per milers de persones anònimes que expressen honestament la seva empatia. De vegades em preguntava com s'ho feia la secció del New York Times per presentar a l'audiència necrològiques tan rodones i pulcres si el redactor devia tenir, segur, alguna mena de vincle emocional amb el traspassat i això, per força, el feia conscient que escriuria sense donar ni de bon tros el nivell solemne i encertat que
voldria atorgar a l'adéu. Admiració, respecte a l'obra feta, dolor per la partida, agraïment... Vés a saber, tants i tants sentiments! He trigat un llarg paràgraf per recança a posar Tito Vilanova en el text, per respecte, per negació, perquè
encara no m'ho crec malgrat que estiguéssim avisats i perquè sí, heus aquí l'enèsima mostra que la vida no és justa. I no hi ha desig de repassar l'obra, la biografia, perquè han estat 45 anys massa curts, perquè semblàvem mantenir relació personal, encara que no directa, i era, sens dubte, un dels nostres. En Tito ens feia alegrar del fet que la gent normal donés normalitat a
la més anormal de les nostres sublimacions catalanes.

Amb franquesa, amic lector, dubtava si canviar la idea prevista per a la columna de diumenge i dedicar la contraportada a Tito perquè em deia que aquest sentiment, aquest dol immediat per la pèrdua havia d'anar per dins. Però la gent del diari vol que la porti per fora i l'expressi. En altres pàgines, altres companys us parlaran de registres, de trajectòries, faran resum dels gràfics 100 punts, dels golafres, de l'estratègia, del que hauria pogut ser i no va estar, de l'íntima amistat amb en Pep, empaquetaran un d'aquells diaris que abans guardàvem per sempre més, conscients del seu pes històric. Aquí i ara, només voldria compartir un estrany sentiment de proximitat, com si hagués mort un dels meus, un bon amic, algú proper, i aquest nus a la gola, aquesta llàgrima que no vessa, volgués ser dedicada a la família, a la dona i els fills, a la gent que l'estimava de prop per enfortir-los en aquest tràngol, impossible d'entendre, no cal dir de superar. Tito Vilanova ha mort i la notícia ens ha trasbalsat a tots, segur, de mala manera. Ben mirat, és el gran triomf, el gran títol aconseguit en una curta vida, el millor senyal d'haver fet les coses com tothom anhela signar-les en el seu breu pas per aquest somni anomenat vida. Si ajuda, que això protegeixi els seus en la fonda, fosca pena. Si ajuda expressar-ho, dibuixem un tímid somriure dedicat a la seva memòria, agraïment i reconeixement alhora. La gent del NYT, suposo, ha d'amagar les arrugues de molts finats. El cas del Tito sembla extraordinari perquè no en tenia cap, de plec, d'ombra. Simplement, era en Tito, així, en diminutiu de familiar proximitat. Posar-ho en passat dol a l'ànima.