Ahir va morir Tito Vilanova i va ser una mort anunciada, com la de Suárez. Però si amb l'expresident espanyol, l'estranyesa i el dol anticipat que van inundar els mitjans mentre l'home agonitzava tenien caràcter oficial, perquè oficialment va anunciar el fill la mort imminent del pare, amb Tito, malaguanyat Tito, condemnat per la loteria del càncer, la inundació va ser oficiosa, subreptícia i via Twitter, que és la via per la qual es colen alguns dels vicis més de darrera fornada dels mitjans, i també una via en què fàcilment pot descarrilar i fer el ridícul tant un periodista –n'hi ha que van camí de doctorar-se, en la disciplina– com qualsevol dels que assumeixen el rol de periodista ciutadà abans d'haver après a fer una o amb un cul de got.

Perquè el Twitter, del qual no nego la utilitat, ha permès també consolidar la fal·làcia que qualsevol pot fer de periodista com qui fa de noi dels encàrrecs només pel fet de tenir un smartphone amb càmera i poder publicar a la xarxa, ficció que s'han cregut no només molts adolescents –de l'edat que sigui– sinó també alguns periodistes i directors i propietaris de mitjans que ja no distingeixen entre notícia, anunci, acudit o cagarro, que pretenen que el lector no noti la diferència tampoc, i que han consagrat el culte a la immediatesa més enllà de qualsevol límit raonable. I després, passa el que passa.

Com amb Tito. Dijous, en qualsevol redacció se sabia que Tito, malaguanyat Tito, havia entrat en un hospital per no sortir-ne. I vull pensar que també en qualsevol redacció s'assumia que calia esperar. Però el Twitter, desfermat, en cascada, amb molts, massa periodistes ciutadans, i alguns periodistes dels que cobren per ser-ho i tot, oblidant allò que és essencial. El Twitter, impacient i incontinent, impossibilitat per distingir entre veritat i mentida, ni que fos pietosa. No sé si sense el brogit del Twitter pel mig, tots els diaris haurien guardat ahir silenci, com van fer igualment alguns generalistes, o en tot cas s'haurien limitat a una discreta notícia sobre l'hospitalització, com va fer aquest. Però el cas és que dijous hi va haver febre a les xarxes i ahir algunes portades i grans desplegaments que jugaven a picar l'ullet del lector i anunciar-li la mort anunciada amb fórmules equivalents a aquella llarga malaltia amb què massa sovint encara s'emmascaren càncers com el que s'ha endut Tito.

El que sí que sé és que ningú, i menys algú a qui diem valorar i respectar, mereix aquest tracte mentre agonitza, aquestes presses, aquests subterfugis, aquests eufemismes, aquests escarafalls. El que sí sé, i alguns es veu que encara no ho han après, és que quan mor un home, i més un home que aprecies, d'alguna manera el temps s'atura, i ens permet frenar un instant i aprofitar-lo per recordar que hi ha coses més valuoses que ser el primer o el més guapo. El que sí sé és que a més de l'elogi pòstum, tan fàcil, Tito es mereixia la nostra prudència i un respectuós silenci.