Ahir va morir Tito Vila­nova i va ser una mort anun­ci­ada, com la de Suárez. Però si amb l'expre­si­dent espa­nyol, l'estra­nyesa i el dol anti­ci­pat que van inun­dar els mit­jans men­tre l'home ago­nit­zava tenien caràcter ofi­cial, perquè ofi­ci­al­ment va anun­ciar el fill la mort immi­nent del pare, amb Tito, mala­gua­nyat Tito, con­dem­nat per la lote­ria del càncer, la inun­dació va ser ofi­ci­osa, subreptícia i via Twit­ter, que és la via per la qual es colen alguns dels vicis més de dar­rera for­nada dels mit­jans, i també una via en què fàcil­ment pot des­car­ri­lar i fer el ridícul tant un peri­o­dista –n'hi ha que van camí de doc­to­rar-se, en la dis­ci­plina– com qual­se­vol dels que assu­mei­xen el rol de peri­o­dista ciu­tadà abans d'haver après a fer una o amb un cul de got.

Perquè el Twit­ter, del qual no nego la uti­li­tat, ha permès també con­so­li­dar la fal·làcia que qual­se­vol pot fer de peri­o­dista com qui fa de noi dels encàrrecs només pel fet de tenir un smartp­hone amb càmera i poder publi­car a la xarxa, ficció que s'han cre­gut no només molts ado­les­cents –de l'edat que sigui– sinó també alguns peri­o­dis­tes i direc­tors i pro­pi­e­ta­ris de mit­jans que ja no dis­tin­gei­xen entre notícia, anunci, acu­dit o cagarro, que pre­te­nen que el lec­tor no noti la diferència tam­poc, i que han con­sa­grat el culte a la imme­di­a­tesa més enllà de qual­se­vol límit rao­na­ble. I després, passa el que passa.

Com amb Tito. Dijous, en qual­se­vol redacció se sabia que Tito, mala­gua­nyat Tito, havia entrat en un hos­pi­tal per no sor­tir-ne. I vull pen­sar que també en qual­se­vol redacció s'assu­mia que calia espe­rar. Però el Twit­ter, des­fer­mat, en cas­cada, amb molts, massa peri­o­dis­tes ciu­ta­dans, i alguns peri­o­dis­tes dels que cobren per ser-ho i tot, obli­dant allò que és essen­cial. El Twit­ter, impa­ci­ent i incon­ti­nent, impos­si­bi­li­tat per dis­tin­gir entre veri­tat i men­tida, ni que fos pie­tosa. No sé si sense el bro­git del Twit­ter pel mig, tots els dia­ris hau­rien guar­dat ahir silenci, com van fer igual­ment alguns gene­ra­lis­tes, o en tot cas s'hau­rien limi­tat a una dis­creta notícia sobre l'hos­pi­ta­lit­zació, com va fer aquest. Però el cas és que dijous hi va haver febre a les xar­xes i ahir algu­nes por­ta­des i grans des­ple­ga­ments que juga­ven a picar l'ullet del lec­tor i anun­ciar-li la mort anun­ci­ada amb fórmu­les equi­va­lents a aque­lla llarga malal­tia amb què massa sovint encara s'emmas­ca­ren càncers com el que s'ha endut Tito.

El que sí que sé és que ningú, i menys algú a qui diem valo­rar i res­pec­tar, mereix aquest tracte men­tre ago­nitza, aques­tes pres­ses, aquests sub­ter­fu­gis, aquests eufe­mis­mes, aquests esca­ra­falls. El que sí sé, i alguns es veu que encara no ho han après, és que quan mor un home, i més un home que apre­cies, d'alguna manera el temps s'atura, i ens per­met fre­nar un ins­tant i apro­fi­tar-lo per recor­dar que hi ha coses més valu­o­ses que ser el pri­mer o el més guapo. El que sí sé és que a més de l'elogi pòstum, tan fàcil, Tito es merei­xia la nos­tra prudència i un res­pectuós silenci.