Una crida a la rebel·lió
Quan es produeix una pèrdua com la de l'exentrenador del FC Barcelona Tito Vilanova, tots recordem de sobte que l'esport d'elit també el fan homes i les dones de carn i ossos. Per un instant, deixem d'exigir proeses heroiques als jugadors i als equips, i tornem a descobrir que darrere dels pressupostos astronòmics, dels esportistes milionaris i les exigències desmesurades, hi ha persones que pensen, que senten i que moltes vegades volen i dolen.
En aquesta línia s'inscriu un llibre d'aparició recent a Buenos Aires, amb un títol ben suggeridor: “Fútbol, un llamado a la rebelión”, escrit per un personatge que durant molts anys va viure des de dins la deshumanització de l'esport d'elit, el professor Fernando Signorini. Aquest argentí realment les ha vistes de tots colors, i sap del que parla. Va treballar a Barcelona com a preparador físic de Diego Armando Maradona, una tasca titànica en aquella època d'excessos i de descontrol. Va retornar al Barça anys més tard per preparar físicament Juan Román Riquelme. També ha treballat per a Lionel Messi, per al Sampdoria, per al Sevilla i per a altres clubs d'arreu de l'Amèrica Llatina. Va integrar el cos tècnic de la selecció argentina campiona i subcampiona del món dels anys 1986 i 1990, i també en els mundials del 1990 i el 2010.
Signorini assegura que el futbol mundial està farcit de “mètodes de preparació tan arcaics com irracionals”, i denuncia “conductes renyides amb els principis ètics més elementals, capaços de justificar qualsevol tipus de mitjà per tal d'aconseguir els seus fins”. L'argentí sosté que el futbol necessita una rebel·lió des de les bases, que “reaccioni amb vehemència contra la gairebé irreversible decadència propiciada pels qui controlen l'esport en l'àmbit mundial”.
Segurament, la deshumanització ja comença en el futbol de base, quan els pares pressionen i escridassen els seus fills, amb l'ambició que esdevinguin els Messi del futur i assegurin un futur milionari per a tota la família. I la golafreria dels grans clubs per descobrir i lligar nous talents ha arribat ja a nivells insostenibles. Per exemple els contractes obscurs amb les famílies de nens que haurien de jugar per divertir-se i no canviar de país només per la remota possibilitat de ser un escollit per triomfar en l'elit de l'esport. Aquesta mena d'acords que tants maldecaps estan ocasionant al Barcelona però que són moneda corrent de tots els grans clubs del món. A finals de l'any passat la premsa va publicar el cas d'un club belga que va fitxar un nadó de 20 mesos per la seva habilitat amb la pilota. Ridícul però real. Ja de grans, la necessitat de guanyar passa per sobre de qualsevol consideració ètica o esportiva.
És important que hi hagi veus de denúncia que sorgeixin de les mateixes entranyes de l'esport. És un bri d'esperança per retornar l'esport d'elit a les seves fonts.