Un home del poble
Per intentar ser tan honest com ell intentava ser-ho, no puc més que començar dient que poca cosa puc afegir a la llarga llista de comentaris biogràfics i lloances que ha merescut la figura de Tito Vilanova des que divendres es va donar a conèixer la malaurada notícia de la seva mort. Però això no vol dir que l'epidermis del moment que el barcelonisme i el futbol en general ha viscut en els darrers dies no faci necessari expressar alguns detalls sobre la persona. Perquè he de reconèixer que Tito Vilanova era el meu entrenador preferit. Ho era per tot allò que per mi el feia molt gran i del qual m'agradaria empeltar-me, encara que sé que sempre perdré totes les comparacions. Un seguit de qualitats per mi admirables que, a més, vaig poder corroborar en una certa mesura gràcies al tracte limitat però sincer que la meva professió em va permetre mantenir-hi.
Vilanova era un treballador incansable en allò que era la seva devoció: el futbol. Però treballava per fer les coses ben fetes al marge de la categoria en què li toqués competir. Sense dubte que tenia ambició i per això va assumir el repte d'entrenar el primer equip del Barça, però durant molts anys va picar pedra amb la mateixa entrega que quan va arribar a dalt del cim. Tito era humil i fidel, i va saber estar, mentre va durar, en el seu paper de secundari de luxe a l'ombra del l'exitosa pel·lícula protagonitzada pel seu amic Pep Guardiola. No era un lletraferit ni ho volia semblar, però tenia la saviesa natural dels homes i dones de soca-rel d'aquest país, i te la transmetia. No era una persona de paraules, però parlava clar i era un home de paraula. I per suposat no va voler pertànyer mai a l'star system si això volia dir abandonar el seu lloc en aquest món, que no era altre que tocar sempre de peus a terra, perquè ell era un home de la terra. Va arribar molt amunt, va tocar les estrelles, però no va voler formar part de la constel·lació galàctica. Tenia geni i es revoltava quan se li posava la mosca al nas, o el dit a l'ull. Però també era genial amb la seva manera d'entendre el futbol amb la qual el Barça té un deute de gratitud. Uns colors que portava al cor tan endins, que parlar amb ell, fins i tot ja com a entrenador del primer equip, era com parlar amb tots els socis tribuneros –dit amb tot el respecte– alhora.
Tot plegat poden semblar elogis en el moment d'un traspàs tan sentit. Però que ningú s'equivoqui, Tito Vilanova tenia defectes i ell ho sabia. I això el fa immens als meus ulls, perquè va arribar a dalt de tot sent humà. No buscava la divinitat, sinó el gaudi amb els resultats d'una feina d'excel·lència que no per ser-ho el feia pensar mai que estava per sobre de res ni de ningú. I per això va conservar les seves arrels. Les amistats de sempre i les nouvingudes. Simplement, era un home de poble. Sí, es pot ser un gran entrenador, un dels grans del futbol, i ser de poble. No renunciar als teus orígens i a la teva manera de ser a costa d'artificis. I ara, en aquest injust i pervers últim partit que li ha tocat disputar, el seu traspàs el fa un home del poble, per sempre. Una persona estimada com poques arreu. Tito ha estat fins a l'últim moment un lluitador, però sempre recordava que en la disputa va implícita la possibilitat de la derrota. I en l'aspecte físic, Tito ha perdut, però en memòria i exemple la golejada és immensa.