Un home del poble

Per inten­tar ser tan honest com ell inten­tava ser-ho, no puc més que començar dient que poca cosa puc afe­gir a la llarga llista de comen­ta­ris biogràfics i llo­an­ces que ha meres­cut la figura de Tito Vila­nova des que diven­dres es va donar a conèixer la malau­rada notícia de la seva mort. Però això no vol dir que l'epi­der­mis del moment que el bar­ce­lo­nisme i el fut­bol en gene­ral ha vis­cut en els dar­rers dies no faci neces­sari expres­sar alguns detalls sobre la per­sona. Perquè he de reconèixer que Tito Vila­nova era el meu entre­na­dor pre­fe­rit. Ho era per tot allò que per mi el feia molt gran i del qual m'agra­da­ria empel­tar-me, encara que sé que sem­pre perdré totes les com­pa­ra­ci­ons. Un seguit de qua­li­tats per mi admi­ra­bles que, a més, vaig poder cor­ro­bo­rar en una certa mesura gràcies al tracte limi­tat però sin­cer que la meva pro­fessió em va per­me­tre man­te­nir-hi.

Vila­nova era un tre­ba­lla­dor incan­sa­ble en allò que era la seva devoció: el fut­bol. Però tre­ba­llava per fer les coses ben fetes al marge de la cate­go­ria en què li toqués com­pe­tir. Sense dubte que tenia ambició i per això va assu­mir el repte d'entre­nar el pri­mer equip del Barça, però durant molts anys va picar pedra amb la mateixa entrega que quan va arri­bar a dalt del cim. Tito era humil i fidel, i va saber estar, men­tre va durar, en el seu paper de secun­dari de luxe a l'ombra del l'exi­tosa pel·lícula pro­ta­go­nit­zada pel seu amic Pep Guar­di­ola. No era un lle­tra­fe­rit ni ho volia sem­blar, però tenia la savi­esa natu­ral dels homes i dones de soca-rel d'aquest país, i te la trans­me­tia. No era una per­sona de parau­les, però par­lava clar i era un home de paraula. I per supo­sat no va voler pertànyer mai a l'star sys­tem si això volia dir aban­do­nar el seu lloc en aquest món, que no era altre que tocar sem­pre de peus a terra, perquè ell era un home de la terra. Va arri­bar molt amunt, va tocar les estre­lles, però no va voler for­mar part de la cons­tel·lació galàctica. Tenia geni i es revol­tava quan se li posava la mosca al nas, o el dit a l'ull. Però també era genial amb la seva manera d'enten­dre el fut­bol amb la qual el Barça té un deute de gra­ti­tud. Uns colors que por­tava al cor tan endins, que par­lar amb ell, fins i tot ja com a entre­na­dor del pri­mer equip, era com par­lar amb tots els socis tri­bu­ne­ros –dit amb tot el res­pecte– alhora.

Tot ple­gat poden sem­blar elo­gis en el moment d'un traspàs tan sen­tit. Però que ningú s'equi­vo­qui, Tito Vila­nova tenia defec­tes i ell ho sabia. I això el fa immens als meus ulls, perquè va arri­bar a dalt de tot sent humà. No bus­cava la divi­ni­tat, sinó el gaudi amb els resul­tats d'una feina d'excel·lència que no per ser-ho el feia pen­sar mai que estava per sobre de res ni de ningú. I per això va con­ser­var les seves arrels. Les amis­tats de sem­pre i les nou­vin­gu­des. Sim­ple­ment, era un home de poble. Sí, es pot ser un gran entre­na­dor, un dels grans del fut­bol, i ser de poble. No renun­ciar als teus orígens i a la teva manera de ser a costa d'arti­fi­cis. I ara, en aquest injust i per­vers últim par­tit que li ha tocat dis­pu­tar, el seu traspàs el fa un home del poble, per sem­pre. Una per­sona esti­mada com poques arreu. Tito ha estat fins a l'últim moment un llui­ta­dor, però sem­pre recor­dava que en la dis­puta va implícita la pos­si­bi­li­tat de la der­rota. I en l'aspecte físic, Tito ha per­dut, però en memòria i exem­ple la gole­jada és immensa.